Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Als Estats Units el country rock és un estil molt arrelat
des de finals dels anys seixanta del passat segle, encara que al nostre país
l'únic grup d'aquest estil que pràcticament podem dir que ha tingut un fort
ressò comercial han estat els Eagles. És clar que grups de country rock a les
terres de l’Oncle Sam hi ha moltíssims i avui en el nostre viatge en ales de Un
Toc de Rock escoltarem al llarg del programa alguns d'ells, juntament amb bon R & B, pop, rock i
molta més música. Jo soc Mario Prades i ara i des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro la barraqueta dient
allò de cada programa.
Benvinguts a Un Toc de Rock
CCS – Walking 1971
El cantant Alexis Andrew Nicholas Koerner nascut el 19
d'abril de 1928 a
París, França i que va morir l'1 de gener de 1984 a Londres a causa d'un
càncer, va ser conegut en el món de la música com Alexis Korner i tot i ser
francès està considerat un dels pioners del Rythm & Blues britànic. Va introduir a Gran Bretanya als
grans del R & B americà, entre d'altres a Sonny Terry, Big Bill Broonzy,
Muddy Waters o John Lee Hooker. Amb un altre dels "pares" del R &
B britànic, Cyril Davies, formà l’any 1961 la Blues Incorporated,
una banda que va ser una veritable escola de músics i per la qual van passar
entre molts altres Charlie Watts, Keith Richard, Ginger Baker, Jack Bruce, John
McLaughlin, Lee Jackson, Paul Jones, Brian Jones i Eric Burdon. L'any
1970 Alexis Korner porta a terme un dels seus grans projectes, al costat del
pianista John Cameron, el cantant Peter Thorup i el productor Mickie Most, posa
en marxa la
Collective Consciousness Society que van ser coneguts
simplemente com 
CCS, una banda que desapareix l’any 1973. Aquest tema es va
publicar en single al nostre país i amb ell obrim el programa d’avui, va ser
l’única cançó que va sonar, solsament una mica, aquí a Espanya de la CCS, tampoc molt, la
veritat, tenint en compte la gran qualitat del supergrup. "Walking"
que va arribar a la setena posició a Anglaterra, es trobava en el seu segon LP
titulat simplement "II" i editat l’any 1971. El problema de CCS amb
el que és va trovar Alexis Korner, era que es tractave de tota una Big Band i
mantenir un grup d'aquest nivell resultava excessivament car i finalment van
desfer-se.
The Mardi
Grass – Girls I’ve got news for you 1970
Jo vaig descobrir a aquest bon grup, una banda mixta
integrada per blancs i negres, quan em va enviar el single una nuvieta mexicana
que vaig tenir quan ere molt jove, anomenada Magnolia i de la que fa més de
quaranta anys que no sé res de res. El single que ella em va enviar mai va
arribar a editar-se aquí en el país, així i tot, van existir un parell o tres
de versions de la cançó en castellà, una d'elles a càrrec de Los Catinos. Us
ofereixo al blog la caràtula original del single editat a Mèxic que és del que
disposo i a sota la nord-americana. Poc us puc dir de The Mardi Grass, però la
cançó es va classificar en les llistes americanes i també en algunes europees
(França, Holanda i Alemanya). El grup The Mardi Grass es va crear a Nova York i
eren Lou Burgio cantant i bateria, al seu costat Bob Azzaro que tocava el òrgan
i cantava, Flip Cesario a la guitarra i cors i Noel Koward que s'encarrega de
cantar i del vibràfon de percussió, en anglès l'instrument es diu vibes. The
Mardi Grass només van gravar 3 LP's i es van desfer a mitjans dels 70.
Pacific Gas
& Electric – Are you ready 1970
Aquesta bona banda nord-americana, Pacific Gas &
Electric, al igual que els Chicago va prendre el seu nom d'una empresa de la
seva ciutat, en aquest cas es tractava de la principal companyia de
subministrament elèctric de la
Costa Oest, però al contrari que els va succeir als Chicago,
als Pacific Gas & Electric no els hi va anar malament, a la empresa
elèctrica li va fer gràcia i van poder treballar amb aquest nom sense cap
problema ni traba. Es clar que als Chicago no els hi va resultar tan fàcil. Es
van fer dir inicialment i en el seu primer disc Chicago Transit Authority que
era el nom de la companyia de transport públic (els tranvies) de la seva ciutat
i van haver d’abreujar-lo a tan sols Chicago ja que a la empresa pública de
transports no els hi va fer cap gracia que es diguesin així i els hi van fer
cambiar-lo al tindrel registrat. El “Estas preparat?” que escoltem ara a Un Toc
de Rock i que també es de 1970, va ser el gran hit dels Pacific Gas
&
Electric, una banda mixta (blancs i negres) que treballaven per CBS, encasellada
en el soul però plena de R & B. El tema “Are you ready” donava títol al seu
segon LP publicat l’any 1970. Pacific Gas & Electric eren de Los Angeles i
estaven liderats per l'extraordinari guitarra Glenn Shwartz que venia de The
James Gang i que els va deixà poc després de gravar aquest disc i també el
cantant Charlie Allen. Pacific Gas & Electric funcionaren de l’any 1967 a 1973 amb canvis
continus en la seva formació, aixó si. Per cert que aquest LP es tanca amb una
versió del clàsic del soul "When a man loves a woman" de Percy Sladge
que està plena de trempera, ja us la vaig punxar fa un parell o tres de
temporades, però no m’importarie rés tornar a posar-la un altre dia.
Bill Deal
& The Rhondells – I’ve been hurt 1969
Un any abans, al 1969, es va editar aquest bon tema de Bill
Deal & The Rhondels que escoltem ara a Un Toc de Rock no estic segur de que
arribés a publicar-se mai aquí a Espanya, però va ser versionat, entre
d'altres, pels grups Z-66 de Lorenzo Santamaría i els barcelonins Albert Band, totes
dues versions son molt bones. Bill Deal & The Rhondels es tractava d'un
grup nord-americà molt nombrós, eran 9 components, però van arrivar a ser 13.
El grup Bill Deal & The Rhondels és va crear l’any 1965 a Virginia Beach, als
Estats Units i amb aquest tema van arribar al lloc 35 del Billboard l’any 1969.
Bill Deal que era el líder, cantant i teclista del grup, va néixer el 8 de
juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un
grup que van fer R & B, Bill Deal, com la majoria de músics de la banda,
era blanc. L'any 1969 Bill Deal & The Rhondels van col·locar dos temes en
les llistes, van gravar un sol LP, poc més van fer, peró aquesta es la cançó
més important a la seva curta carrera musical i l'escoltem a Un Toc de Rock, des
de de La Xarxa
de Comunicació Local i també totes
aquelles emisores que emeten el programa.
Junior
Campbell – Ode to Karen 1973
De veritable nom William Campbell, el cantant, guitarrista,
pianista i compositor escocès va néixer el 31 de maig de 1947 a Glasgow. Va ser
component del grup Marmalade que es van fer molt famosos a l'Anglaterra dels
anys seixanta amb la seva versió del "Obladi Oblada" de The Beatles.
Junior Campbell va ser l'autor de diversos grans èxits del grup, entre ells
"Reflection of my life" i "Rainbow" que escoltarem després.
A l'abandonar el grup Marmalade es va llançar en solitari i a l'octubre de 1971
va publicar el seu primer single. Aquest tema que us he seleccionat ara per
escoltar a Un Toc de Rock, era la cara B del tercer disc petit que va sortir a la venda, es va publicar el mes de juny de l'any 1973. Junior Campbell va editar un munt de singles i un parell
d'àlbums, però també ha composat unes quantes bandes sonores per a sèries de
TV, bàsicament dramàtics. També ha realitzat treballs de productor amb gent de
la talla de Barbara Dickson, Miller Anderson o Gallagher & Lyle, entre
d'altres. Actualment i amb la
seva dona Susie i els seus fills, resideix a Sussex.
The Marmalade – Rainbow 1970
The Marmalade van ser una de les grans bandes creades a
Glasgow, Escòcia, es van fundar l’any 1961, tot
i que inicialment es van anomenar The Gaylords, passant després a ser
Dean Ford & The Gaylords, fins que l’any 1965 es van convertir ja en
Marmalade. Quan van gravar el "Obladi. Oblada" de The Beatles van fer Tremolar el Misteri al mercat britànic i es que la versió dels Marmalade va desplaçar de
les llistes a l'original dels Beatles i es va vendre molt millor. Amb "Reflections of
my life" van revalidar el seu triomf. La cançó "Rainbow" que us
porto acui a Un Toc de Rock, es va editar en single l’any 1970 i era una
composició de William Campbell, al que em 
escoltat abans i Thomas McAleese, dos
grans músics, components del grup. El tema va aconseguir el tercer lloc en les
llistes britàniques de venda i el 51 als Estats Units. La veritat és que
Marmalade va ser una de les millors bandes britàniques de rock de tots els
temps, però aquí a Espanya mai van arribar a ser valorats com ells és mereixien
i es que l’èxit del “Obladi, Oblada” els va marcar i molt, posan el llistó
massa alt.
The Flying
Burrito Brothers – Colorado 1991
Possiblement
la més important banda de country-rock de la història siguin The Flying Burrito
Brothers, una veritable escola per la qual van passar músics rellevants del
gènere, si bé la Flying
Burrito Brothers van tenir molt poc ressò a Espanya i la seva
música dins del country-rock, es decantava més cap al country que al rock i van
ser eclipsats comercialment per els Eagles. Aquest tema que escoltem
ara, la cançó "Colorado", és el setè tall del CD "Close
encounters to West Coast" que va ser reeditat l'any 1991 pel segell Relix
que va digitalitzar i va reeditar una part molt important de la discografia de The
Flying Burrito Brothers. En
aquest enregistrament el grup l'integraven Greg Harris, Skip Battin, Aneaky
Pete Kleinow, Gib Guilbeau i Ed Ponder (a la foto). El seu primer disc "The Gilded
Palace of Sense" de 1969 està considerat el millor àlbum del grup. The
Flying Burrito Brothers estava integrada en els seus inicis per Chris Hillman i
Gram Parsons (a la foto) de nom real Ingram Cecil Connor III (5 de novembre de 1946 
-
19 de setembre de 1973) que venien de The Byrds. També hi eren Ian Dunlop i
Mickey Gauvin, al costat de Chris Ethridge, el bateria Michael Clarke també de The Bryds, junt amb
el guitarrista Sneaky Pete Kleinow. Però per la Flying Burrito
Brothers van passar molts altres grans músics al llarg dels anys. Gram Parsons els va deixar per a
llançar-se en solitari, però la seva prematura mort a causa d'una sobredosi de
droga, als 26 anys, en l’habitació d'hotel i posterior robatori del cadàver per
a ser incinerat després de llançar-li cinc galons de benzina al taüt, en una
cerimònia mundana al Joshua Tree Park, el va convertir en llegenda.
Gordon
Lightfoot – Rainy day people 1975
Cantant, guitarrista, pianista i compositor, Gordon
Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la música i
també un gran compositor. Va
néixer el 17 de novembre de 1938,
a Ontario i les seves cançons han estat gravades per
cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob
Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra Streisand, Olivia
Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte, entre altres. Per
cert té una cançó molt curiosa titulada "Don Quixote". El tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava al LP "Cold on the Shoulder"
i el single publicat al març de 1975 tenia "Cherokee Band" a l'altra
cara, es una gran canço que escoltarem un altre día. “Rainy day people” va arribar al número 1 de les llistes del
Billboard nord americà al maig del’any 1975 i per supossat, també en el
seu Canadà natal. De fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors cantants 
canadenc de l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt valorat al
seu pais, si be aquí a Espanya, el coneixem quatre melómans i escacs. Gordon
Lightfoot va cantar a la ceremonia d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a
Calgary, Alberta, l’any 1988. En la gravació d’aquest tema i a part de cantar i
tocar el piano ell mateix, l’acompanyan Pee Wee Charles (Steel guitar), Terry
Clements (guitarra), Nick DeCaro (acordió), Jim Gordon (batería), Rick Haynes
(baix), Milt Holland (percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John
Stockfish (baix), els Jackie Ward Singers als cors i Jack Zaza a la secció de
vents.
The Desert
Rose Band – God’s Plan 1990
Aquesta cançó us l'he extret de l'àlbum "Pages of
life" que la Desert
Rose Band va editar el 16 de gener de 1990 i que va arribar a
classificar-se en el lloc 17 en la llista de country del Billboard. En aquest
moment integraven el grup Jay Dee Maness que acabava d'incorporar-se, al costat
de Chris Hillman i Herb Pedersen. El grup californià The Desert Rose Band
liderats per Chris Hillman és una de les millors bandes de country-rock de la
història, tot i no haver aconseguit mai el resó comercial de The Eagles. Cal aclarir que Chris Hillman va
formar part de grups mítics com The Byrds, The Flying Burrito 
Brothers als que
em escoltat abans i Poco. The Desert Rose Band va ser creats l'any 1985 per
Chris Hillman (4 de desembre de 1944, Los Angeles), Herb Pedersen (27 d'abril
de 1944, Berkeley, Califòrnia) i John Jorgenson (6 de juliol de 1956, Madison,
Wisconsin), als quals es van unir posteriorment Bill Bryson (baix), Jay Dee
Manesse (guitarra steel) i Steve Duncan (bateria). La Desert Rose Band es va
desfer l’any 1994, però van tornar de nou, amb canvis en la formació, l’any
2008, estant en actiu un parell de anys. El 2010 va tornar a reunirse alguns
dels membres originals.
Glenn Frey – For sentimental reasons 2012
Glenn Frey, component de Eagles va editar l’any passat,
apartant-se del seu estil habitual country-rock, un nou disc. En aquest cas es
tracta d'un treball ple de swing i reminiscències jazzístiques, amb un munt de
versions de clàssics del jazz. L'àlbum es titula genèricament "After
hours" i s'ha editat el 8 de maig del 2012 als Estats Units, encara que al
nostre país no va veure la llum fins octubre o novembre. Va arribar al lloc 116
en Estats Units i al 92 a
Anglaterra. Aquest tema que escoltem ara és tot un clàssic escrit per William
"Pat" Best que va ser un dels fundadors del grup The Four Tunes al
costat de Deek Watson i els primers que la van gravar van ser Watson's Quartet
amb Joe King com a solista, l'any 1945 i al llarg de la història de la música
ha estat molt versionada, destacant la que va realitzar Nat King Cole l'any
1946 i que va arribar a la primera posició als Estats Units, però hi ha altres
versions destacables com les de Linda Ronstadt, Raul Malo, Rod Stewart, Natalie
Cole, Sam Cooke, Marvin Gaye, Ella Fitzgerald, Dean Martin i uns quants més. El
cantant, pianista, guitarra, compositor i actor Glenn Lewis Frey va néixer el 6 de novembre de 1948 a Detroit, 
Michigan. Va
formar la seva primera banda anomenada The Disciples que més tard passarien a
ser The Subterraneans, a l'escola secundària, més tard s'incorporaria a The
Mushrooms amb els que gravaria un single. Quan es va traslladar a Los Angeles
formaria un duet amb J. Souther i va acompanyar tocant la guitarra i fent cors
a Bob Seager fins que li van oferir entrar a Eagles, amb els que va obtenir els
seus millors èxits, encara que la seva carrera en solitari té bones
produccions. Durant molt de temps Glenn Frey va tenir seriosos problemes amb
les drogues i ha confessat que prenia de tot, en excés i sense cap control, fins
que va decidir fer un gir complet i va deixar el món de les drogues,
estabilitzant la seva carrera.
Gram
Parsons & Emmylou Harris – Love hurts 1974
Quan Gram Parsons va deixar The Flying Burrito Brothers,
però abans de llançar-se en solitari va crear Gram Parsons and the Fallen
Angels, posteriorment va gravar amb Emmylou Harris aquest tema que va quedar
com una de les millors balades del country-rock i es trobava en el LP
"Grievous Angel" que es va publicar, el gener de 1974 i va ser el seu
disc pòstum, però només va aconseguir la posició 195 en les llistes del
Billboard en el seu moment, si bé a l’any 2003 va ser qualificat entre els 500 millors discos de
tots els temps. A més de Emmylou Harris va comptar entre els músics amb James
Burton i Glen Hardin que eren membres de la Hot Band d'Elvis Presley. Va ser la seva última
gravació abans de morir per sobredosi de morfina, LSD i alcohol el 19 de
setembre de 1973, amb tot just 26 anys. Després de la seva mort 
i en contra
dels desitjos de la seva família que volien fos enterrat al panteó familiar,
però atenint-se als seus propis desitjos, el seu manager i amic Phil Kaufman,
amb la seva amiga Margaret Fisher i un munt de fans, van robar el taüt amb el
cadàver de Gram Parsons a l'Aeroport Internacional de Los Angeles, el van
portar al peu del monument del Joshua Tree Park i el van incinerar ruixant-lo
amb 5 galons de benzina i calant-li foc. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc
de Rock, era una composició de Boudleaux Bryant i els primers a gravar-la van
ser el duet The Everly Brothers al juliol de 1960, destacant també la versió
que va fer el grup Nazareth l'any 1975.
Gram
Parsons, sol i amb Emmylou Harris
Charlie Daniels Band – Mississippi 1979
Aquesta cançó es va incloure a l’àlbum “Million Mile
Reflections” que la
Charlie Daniels Band va publicar el 20 d’abrils de l’any 1979
i la banda l’integraven en aquesta grabación Charlie Daniels (cantant, guitarra
i fiddle), junt a Tom Crain (guitarra i veus), "Taz" DiGregorio
(teclats i veus), Fred Edwards (bateria i percusions), James W. Marshall
(bateria i percusions) i Charles Hayward (baix), van comptar amb les
col•laboracions de Bergen White que va fer els arrengaments de corda, els Lea
Jane Singers als cors i Terry Mead a la trompeta. El disc va arrivar al primer
lloc en les llistes de country del Billboard i el single amb aquesta cançó al
lloc 19 als Estats Units i el tercer al Canadà. La cançó “Reflections” es un
tribut als desapareguts Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant. The
Charlie Daniels Band són una de les millors bandes de rock sureny de la
història, encara que molt poc coneguts o millor seria dir pràcticament
desconeguts a Espanya. The Charlie Daniels Band van estar liderats per el
cantant, 
guitarra, fiddler i compositor Charles Edward Daniels que va néixa el
28 d'octubre de 1936, a
Leland, Carolina del Nord, un home amb un carisma indiscutible i una imatge
fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant, avui blanca, la pancheta de
bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o gorra de beisbol, ressalta en
cadascun dels seus discos que són molts, la veritat es que a mi sempre hem
recoda al home dels pollastres aquells de Kentucky. Charlie Daniels, alma mater
del grup, va néixa el 28 d'octubre de 1936 a Wilmington, Leland, Carolina del Nord.
És un personatge carismàtic en la música americana i ha influït en músics de
diverses generacions. Un dels seus principals èxits va ser "The Devil Went
Down to Geòrgia" que també es trovaba en aquest álbum i que escoltarem un
altre dia. La Charlie
Daniels Band tenen gravats 40 àlbums d’estudi, 8 directes i 4
recopilatoris oficials, l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título
“Land That I Love”, si no estic errat, si be crec que en van treure un altre l'anu 2012.
Century –
Gone with the winner 1986
El grup Century es va formar a Marsella l'any 1985, liderat
pel cantant, teclista i compositor Jean-Louis Milford. La cançó “Lover why” que
ja em escoltat a Un Toc de Rock, va estar 7 setmanes en el número 1 a França, al costat de
"Gone with the Winner" que sona ara al programa, són les cançons més
populars en la seva carrera i totes dues es van incloure en l'àlbum "... And Soul It Goes", editat l'any
1986. El grup Century estava integrat en aquest disc per Jean-Louis Milford
(cantant i piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix),
Christian Ports (bateria) i Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Els
Century encara van gravar un altre àlbum "Is it red?" l’any 1988 i es
van desfer un any més tard. A mi Century és un grup que sempre m'han agradat,
des de que aquest LP va arribar a les meves mans quan es va publicar a Espanya
a través del segell Zafiro, crec recordar, però també he de confessar que els
arranjaments vocals i les melodies de Century em recorden i molt als britànics
Korgis, als que escoltarem un altre dia.
Els Century en concert
Foreigner – I want to know what love is 1985
Foreigner, amb els que tancarem el programa d’avui, van ser
una de les millors bandas de rock americanes de tots els temps. Englobada dins
del AOR, va ser creada a Nova York l’any 1976, per Mick Jones (ex-Nero and the
Gladiators, Spooky Tooth i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian
McDonald, amb el cantant Lou Gramm que després va tindre una interesant carrera
en solitari, als quals es van sumar Dennis Elliot, En Greenwood i Ed Gagliardi.
Foreigner han venut més de 80 milions de discos a tot el món (incloent
37.500.000 als Estats Units solsament). Quan tots els crítics deien que
Foreigner estaven cremats i acabats, l’any 1984 es va publicar l'àlbum 
"Agent Provocateur" on es trobava "Vull saber el que és
l'amor" que escoltem al programa d'avui.de Un Toc de Rock. El single amb
aquesta cançó va ser número 1 l’any 1985 als Estats Units, Gran Bretanya,
Austràlia, Noruega, Suècia i molts altres països i de fet es una de les seves
millors cançons. La peça va estar composada per Mick Jones i la producció va
estar a carrec del mateix músic i Alex Sadkin i aquesta canço va sonar a un
episodi de la serie de TV “Miami Vice”, però de fet l’hem escoltat a video
jocs, televisió i al cinema. Els crítics i experts van perdre una maravillosa
ocasió d’estar-se calladets.
La frase per acabar el programa d'avui és del periodista
Manuel Martín Ferrand que ens ha deixat fa pocs mesos i que va manifestar:
"Per i en el consens, moren els principis, caduquen
les
ideologies, es debilita el talent i triomfa la
mediocritat"
Conclou Un Toc de Rock per avui i em toca fotre el camp,
peró us deixo amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tanco la barraqueta, sigue bones i bons..
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
