Benvinguts a Un Toc de Rock
Fito Paez – Rock’n’roll revolution 2014
El músic argentí Fito Paez es va establir a Espanya i la
seva carrera, a cavall dels dos països, ha seguit un rumb estable. L'any passat
va publicar un nou àlbum al que aquest tema amb el que avui començarem Un Toc
de Rock li donava títol i en el qual esmenta a un gran de la música en el seu
país, Charly García, el que va ser líder de Sui Generis, una de les millors
bandes de l'anomenat Rock Nacional i que per cert, ha escrit una de les cançons
del disc. "Rock And Roll Revolution" és el vintè sisè àlbum d'estudi
del músic argentí Fito Páez i conté 11 cançons, totes elles inèdites. Les va
escriure en dues setmanes i l'àlbum es va gravar en dues, a Buenos Aires, va
estar produït per Mariano López i es va barrejar en els Electric Lady Studios
de Nova York, per Joe Blaney. Rodolfo Páez, conegut artísticament com Fito
Páez, va néixer a la ciutat argentina de Rosario un 13 de març de 1963 i és un
dels més importants músics dins de l'anomenat Rock Nacional Argentí, tot i que
el cantant i pianista també ha tingut una interessant carrera en el nostre 
país.
L'any 1979 va formar un grup anomenat Neolalia, al costat d'altres companys del
col·legi Dante Alighieri i amics del barri, però només van realitzar dues
actuacions. Posteriorment formaria part de Sueñosía, després Staff, en els
quals també tocava Juan Carlos Baglietto, El Banquete i Acalanto. Més tard
acompanya com a teclista a Joan Carles Baglietto i va compondre moltes de les
seves cançons. S'incorpora a la banda de Charly García substituint a Andrés
Calamaro i finalment l'any 1983 comença ja la seva carrera en solitari. Per
cert, el 2013 va publicar tres àlbums: “El sacrificio”, “Dreaming Rosario” i
“Yo te amo”. També ha treballat en el món del cinema com a guionista i director
de quatre o cinc pel·lícules.
Los Inhumanos – Me duele la cara de ser tan guapo 2014
També l'any passat Los Inhumanos van publicar un nou disc,
gravat en directe i titulat genèricament "35 años de fiesta, con la túnica
puesta", fent un repàs als seus èxits i comptant amb bones
col·laboracions, entre elles la de El Sevilla que precisament intervé en el
tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock i que va ser un
dels seus grans hits. Originalment es va incloure en el disc “30 hombres solos”
que va sortir l'any 1988 i que possiblement sigui el seu millor àlbum, almenys
un dels que millor es van vendre de Los Inhumanos. El disc també va representar
el canvi de discogràfica ja que van passar de CBS a Zafiro i va arribar el
triomf. Entre els col·laboradors amb què han comptat Los Inhumanos en el disc
en directe, trobem i més de Miguel el Sevilla (Mojinos Escocíos), a Pepe
Bejines (No me pises que llevo chanclas) i Fofito, que ha cantat la nadala
inhumana “Que siempre sea Navidad” a benefici de la lluita contra el càncer. Al
llarg d'aquests anys de treball, i liderats pel cantant Alfonso Aguado, per Los
Inhumanos es calcula que han passat més de 400 components, no tots ells músics,
la veritat. Los Inhumanos van ser
possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els
temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i taranna alegre. De
fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixer arran d'un concert
organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat tota la tropa que 
eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de
30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques
blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet
aquell dia em van convidar a unir-me a ells a l’escenari i amb túnica, però jo
"molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor
va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor
en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no
rimaba, com ells hem van explicar. Es van crear a El Saler de València l’any
1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a
Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco
Báxter. Per cert Los Inhumanos com comproveu, segueixen en actiu, encara que crec no queda cap
dels seus components originals, tret del cantant. Fa dos o tres any van publicar un llibre-disc
"Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la
primera pel·lícula de la saga Millenium. Per cert, a un dels seus components li
deien El Gallofa i la seva tasca en el grup era deixar anar el rot que sona a
la cançó “Duba, Duba”. Més tard, alguns dels components de Los Inhumanos van
formar La Banda
del Capitán Canalla, en la mateixa línia i uns altres Orfeón Brutal.
La
Romántica Banda Local – No me gusta el rock 1978
Avui en dia La Romántica Banda Local formen part de la cultura
del pop a Espanya, però són un d'aquests grups dels que el record s'ha oblidant en
la pols del temps, tot i que van ocupar un espai rellevant en la música dels
anys 70. Estaven liderats per Fernando Luna (a la foto) que va ser el fundador
i el compositor de tots els seus temes i que anteriorment havia format part de
Cuatrío i Tábano. Es van crear l’any 1977 i La Romántica Banda
Local es va mantenir en actiu fins al 1981. Pel grup van passar un munt de
músics al llarg d'aquests anys, entre ells es trobaven Carlos Faraco (cantant),
Quique Valiño (violí), Nano Domínguez (baix) que havia tocat amb el grup
Tílburi, Jorge Mariano (guitarres i veu), Santiago 
Ferrers (bateria), Paco
Beneyto (bateria), Jorge Cabadas (guitarra) i Manolo Rodríguez que no recordo
ara que tocava, sense oblidar a Fernando Luna (flauta, clarinet i líder). Van
debutar l'any 1978 amb el LP “La Romántica Banda Local” del qual es va extreure
aquest tema que escoltem ara i que va ser el segon single del grup. L'any 1980
van editar "Membrillo" i a més d'un munt de singles, van treure un EP
amb quatre cançons que s'havien inclòs a la banda sonora del film “Tú Estás
Loco Briones”. L'any 2009, crec que va ser, el segell Ramalama, va editar un
doble CD de La
Romántica Banda Local titulat “Todas sus grabaciones
(1978-1980)”. I per cert, per no agradar-l’es el rock, l’últim minut de la
cançó està ple de rock and roll.
Loquillo – Nuestra vecina 2011
José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en
el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo, l’any 2011 va
treure “Su nombre era el de todas las mujeres”, un àlbum amb textes del poeta
Luis Alberto de Cuenca adaptats per l’aragones Gabriel Sopeña. D'aquest treball
us he seleccionat a Un Toc de Rock aquest tema amb una lletra que la veritat,
no em sembla massa adecuada i del qual hi ha molt a parlar, sobretot pel ritme
que té. A mi sempre m’agrada consultar als "experts". Li vaig
explicar el meu fill, molt possat amb aixó de les noves tecnologies i em va
explicar que hi ha al mercat, de pagament o lliures, diversos loops o bucles
(fragments de ritmes i melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns
artistes amb un sampler i/o seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una
cançó. Això ve a compte ja que el ritme de bateria que imprimeix Loquillo en
"La nostra veïna", sona al mateix que van utilitzar el duet Malamergo
en “Machado me recuerda cerca de Soria” fa set o vuit anys. És una cosa
habitual en gent que realitza música electrònica amb bateries virtuals, però
poc usual en músics de rock amb baterias físiques i això crida l'atenció. No
parlem en cap moment de plagi ja que es una pràctica lliure i jo dupto que
Loquillo ni tan siquiera coneixi als Malamergo, tan sols és que em sorpren.
Loquillo anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer
grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos
Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va 
sorgir
Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns
singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els
seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va
trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van
sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho
van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director
musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé. Jo vaig organitzar un concert
de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre
problemes amb Loquillo que va aceptar fer una roda de premsa i finalment i amb els
periodistes esperant, no va volguer fer-la. A la foto del costat veureu a
Loquillo amb una de les meves ex i jo. Us explicarem quelcom que no
qualificariam d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós.
El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en
ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No
oblidem el que va dir HG Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que
se li han acabat les paraules”.
Tam Tam Go! – Manuel/Raquel 1988
El tema que escoltem ara a carrec dels Tam Tam Go! té una
lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La canción ens parla d'un
problema social important, el drama dels transexuals i el rebug de la societat
vers amb ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel
i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al
seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general quan era adult. El
protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells diuen en la
seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish
Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, la banda liderada pels germans
Nacho i Javier Campillo. Curiosament aquest va ser el gran èxit d'aquest disc,
amb totes les 
cançons cantades en angles, aquesta era l'única cançó de l'àlbum
gravada en castellà, amb lletra del director de cinema Ricardo Franco, totes
les altres, com us deia, ho van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a
Badajoz l'any 1988. A
principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la
venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys
sense llançar material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser
"El móvil de Lucifer". Nacho Campillo quan el grup es va desfer va
gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havie militat en els grups
Clavel i Jazmín amb Paco Clavel i també RH+, en aquest últim amb Javier Vargas.
La Unión
– El “San Francisco” 1986
La cançó ens parla de miseries i ganes de surtir del
“forat”, fins el punt de oblidar les lleis i cometre actes penats. L’historia
es centra en una parella amb final tràgic inclós. Us la he estret del que en la
meva opinió, és el millor disc de La
Unión, "4 x 4" publicat l’any 1986. Va ser un àlbum
amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea
va treure un Mini-LP de La Unión
amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència
significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien
desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian
"esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la
venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius
i Sabeu una cosa? A mi m’el van enviar i encara el tinc en perfecte estat. És
peça de coleccionistes. La Unión
eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo
Zabala que els va déixar per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu
primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano
i sobre una obra de Boris Vian. La
Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006
un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser
disc de platí. Us explicaré una anécdota: A finals dels 80 La Unión van participar en un
Gran Musical de la Cadena
SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era
gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que
van realitzar curts play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos.
Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de
WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que
va gravar un disc de mescles en 
sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i
molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels
"Max Mix".Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies
del concert a l'escenari estàven parlant Pablo i jo a la zona de back-stage,
darrere de l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les
antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el
cap per sort no, però amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo fins a
l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències
realitzant-li la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vem tenir
l'oportunitat, macabra això si, de parlar en tranquilitat. Pel que sembla el
culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en
un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap
del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es
va descobrir qui havia estat. De fet no sé ni tan sols si es va investigar o es
va presentar denúncia.
Joan Manuel Serrat – Blues en sol 1996
Al programa d'avui escoltarem aquesta cançó a càrrec de Joan
Manuel Serrat, extreta del doble CD “Banda sonora, d’un temos, d’un pais” que
es va publicar l'any 1996 i en el qual el Noi del Poble Sec versiona cançons
clàssiques del pop i la cançó d'autor en català. Aquest tema va ser un èxit del
cantautor mallorquí Guillem d'Efak, un home de color, nascut a La Guinea, cantant, poeta,
escriptor, compositor i component de la Nova Cançó en els seixanta, pel que jo sempre he
sentit una certa debilitat, tot i que no l'hem escoltat massa a Un Toc de Rock,
si ha sonat i molt a El Temps Passa, el programa que faig amb el meu company
Quimet, també en aquesta emissora i en el qual escoltem cançons dels anys
seixanta a càrrec de grups espanyols o estrangers interpretats en llengües
peninsulars. En aquest doble CD Serrat versionar 
cançons de Pau Riba, Miquel
Porter, Joan Ramon Bonet, Ovidi Montllor, Ia i Batiste, La Trinca, Raimon, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Delfí
Abella, Jaume Sisa, Llach, Enric Barbat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler,
Isidor i altres, també va incloure un parell de cançons seves i és que no hem
d'oblidar que Serrat és una part molt important de la Banda Sonora d'aquest
país nostre. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre
de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al
carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la
clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, però la
familia vivia al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més
internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a
Tarragona. Va estudiar a la
Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al
Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos. A la
foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel.
Luis Eduardo Aute – Hafa Café
Escoltarem ara a un cantautor per el que com amb Serrat,
sento també una certa debilitat. Luis Eduardo Aute va néixer a Manila,
Filipines, el 13 de setembre de 1943 i al costat de Serrat són, en la meva
modesta opinió, els millors cantautors i lletristes que ha donat la música
espanyola. El "Cafè Al Hafa" al que està dedicada aquesta cançó és
troba a Tànger, fa uns programes i de passada vam parlar d’ell. És un dels
locals amb més glamour de tota l'Àfrica, té molt de mite i molt de llegenda
urbana, va ser el refugi d'escriptors, poetes, músics, somiadors, artistes,
bojos i assenyats. Són multissims els famosos que es van seure a les seves
humils cadires des de els Beatles a Randy Weston, passan per Sean Connery, Paul
Bowles, André Guide, Tennessee Williams, Truman Capote, el propi Luis Eduardo
Aute,
Rolling Stones, fins i tot el príncep (després Rei d'Espanya retirat) Juan
Carlos I va passar per allà per veure amb els seus ulls si era cert el que els
poetes comptaven. Però qui al meu parer ha descrit millor l'ànima d'aquest
paradisíac local amb àmplies terrasses, és Aute que va incloure "Hafa
Café" en el seu disc "Autoretratos Volumen I". Tot i que s'havie incluït anteriorment en el LP "Slowly". També el poeta Lorenzo
Vidal va visitar el Cafè Hafa i va escriure el seu poema “ZÉJEL-APUNTE DESDE EL
CAFÉ HAFA” que començaba així: “Tánger se asoma a la mar, desde el mirador del
Hafa... Terrazas de blanco y verde que descienden en cascada. ¡Fantasía de la
luz sobre el milagro del agua! Tánger se asoma a la mar, desde el mirador del
Hafa". 
Pep Sala amb Gerard Quintana – Només una cançó 2008
Si hagués de quedar-me amb un parell de cançons de les que
us he seleccionat per el programa d’avui, possiblement aquesta seria una de les
escollides. En aquesta peça Pep Sala amb companyia de Gerard Quintana ens
explican com una cançó pot tindre la sol·lució a mols dels problemes cotidians.
Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell
m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon col·leccionista de llibres i una
vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us
la he extret del doble CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que
es va publicar l’any 2008 i on l’amic Pep Sala compta amb les col·laboracions
de Gerard Quintana, Montse Llarás i Monica Green. Josep Sala i Bellavista va
néixer a Vic el 17 de 
juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos
grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van
crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. El 1993 sorgeix Pep
Sala & La Banda
del Bar, un projecte paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds musicals
els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu
traball amb Sau, fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per
tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha
convidat a fer cors en algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en
molt la seva amistat, sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara
faci malbé una bona cançó amb la meva veu trencada i vella.
Patxi Andión – María 1983
Encara molts recordareu aquella cançó que ens parlava del
Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i
intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que amb no tanta
repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és
"Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions
molt més habituals del que podem imaginar o “El maestro” on es parlava de fets
supceits a l’época franquiste. Patxi Andión va interpretar el paper del Che
Guevara a l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio, pero també va
fer cinema, recordeu “Libertad provisional” amb Concha Velasco. Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era
d'ascendència basca. Aquest tema que escoltem avui "María", es
trobava en el seu LP titulat "Amor primero" de 1983. La cançó de
Patxi Andión es va publicar en format single i ens parla d’un home empresonat i
que somia amb la seva llibertat. Una 
vegada vaig organitzar un acte a la presó
de Tarragona on va actuar la cantant Mara Castel i vaig escoltar a un pres dir-li
una cosa a un dels funcionaris, dins d’un coloqui distes que em va
impressionar: "Jo cumpliré la meva condemna i marxaré, però tu et quedaras
aquí fins que et jubilis”. Fa cosa d’un parell o tres d’anys va morir Amparo
Muñoz que havia sigut la seva dona i de la que estava divorciat. Ara i parlan
de Madrid, recordo haver escoltat també una frase sobre la capital del regne
que em va agradar, la va dir un company de treball, supervisor del departament
de Pàgines Groges de Telefónica "A Madrid ningú se sent foraster perquè
ningú és de Madrid". 
Noel Soto – A más de mil kilómetros 1981
Va començar l'any 1971 anomenant-se Manuel Eduardo Soto i va
publicar, un parell de singles amb el segell Novola per, a partir de 1974,
passar ja a dir-se artísticament Noel Soto, canviant a Polydor, i amb aquest
nom ha passat a la història de la música pop en Espanya. Aquest tema que us he
seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock us el he extret del seu quart
àlbum "A ti que me quieres bien" que es va publicar l'any 1981 i va
ser també un dels singles que es van extreure. Es Noel Soto, un cantautor molt
rocker amb tocs country que va començar en els anys seixanta sent el cantant
del grup Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians
Suco y Los Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino que és el
seu veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, quan era protectorat espànyol,
el 1 de maig de 1957, de pare gallec i mare andalusa, però Noel Soto ha viscut
gairebé sempre a Madrid. En total Noel Soto ha 
publicat deu u once àlbums
d'estudi i dos recopilatoris, però cap va arribar a les xifres de vendes del
primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que
realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel Soto
va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el
tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser seleccionat
encara que al meu parer va ser un dels millors temes, si no el millor que es
van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb Joaquín Sabina
i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.
Tino del Pozo – Sin Venecia y sin ti 1995
El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall
entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i encara que mai
ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable carrera amb
cançons que mereixien sonar a Un Toc de Rock i en un dels programes de la
passada temporada ja el vam escoltar, però em vaig quedar amb ganes de més.
Tino del Pozo va néixer a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva
família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i
l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans
que va formar part de Los Gatos Negros i la banda de Tony Ronald, una maqueta
titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en
format vinil. L'any 1993 Mónica Green va gravar quatre cançons de Tino del Pozo
en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes.
Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va treure el seu primer
disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe
quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que jo vaig descobrir a
Tino del Pozo, aquesta cançó us la he extret
d’aquest disc i en ella Tino del Pozo ens parla també de records i de
Charles Aznavour, d’amor i desamor. En la gravació van col·laborar Laura Simó,
David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan Vinyals, Jordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso 
i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music de Barcelona, al
novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una
señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records que era de Braulio
Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un
altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el
seu últim àlbum “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any
2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van
acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David
Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica,
però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo, segons em van
explicar els de Horus, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres. Val
a dir que Tino del Pozo com a cantant no està gens malamente, però com a
compositor i lletriste es genial.
Suburbano – La tierra se mueve 1993
Escoltarem ara a Un Toc de Rock per acabar el programa
d’avui a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels
millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic
malgrat la seva qualitat i dilatada obra. Ara escoltarem a Suburbano i una gran
cançó, una de les moltes que tenen i on ens parlen de l’intolerancia al llarc
dels anys i l’historia i citàn a gent com Miguel Servet i Galileo que van patir
i molt per les seves creencies i teories. Es trobava al álbum “Fugitivos” que
Suburbano van editar l’any 1993. Entre els músics que els van acompanyar a la
gravació estaven Tino di Geraldo, Bili Villegas i Nacho Saenz de Tejada, junt a
Fermín Aldáz i Cuco Pérez que 
havien sigut membres de Nuestro Pequeño Mundo i
als teclats Pedro Navarrete ex de Radio Futura. Aquest disc va representar la
tornada de Suburbano als escenaris ja que feia anys que es dedicavan solament a
les bandes sonoras. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va
navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el
folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i
malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la
tenim en la seva discografia, Suburbano té una quantitat molt important de
discos gravats i sobretot bandes sonores de pel·lícules, sèries de TV i cançons
que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament
d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin 
entitat pròpia,
cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir
desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona, o Pau Riba amb Bocanegra. Suburbano també van acompanyar a
Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix
Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors
espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París",
“Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva
primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo
Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de Vallecas. Per
cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa
Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons.
La dita per tencar el programa es de la cantautora nord
americana Janis Ian que va dir:
“Els somnis van ser tot el que els altres van donar
gratis a un patito feo com jo”
gratis a un patito feo com jo”
Conclou per avui Un Toc de Rock, però abans de tocar el dos
us deixaré amb bona companyia, la de les emissores per les que ens escoltes
dues vegades cada setmana, si ho fas a través de les ones, peró recorda que el
pots escoltar i descarregar-t’el via internet a través del blog o des de el
facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta fins
el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
