Al llarg de la història musical han sorgit els
que s'han denominat "supergrups", artistes de consolidada trajectòria
que s'han unit per treballar junts. La majoria d'aquestes bandes han tingut una
vida efímera gravant pocs discos, però d'altres s'han sabut mantenir durant
anys i podem dir que tots han deixant pàgines d'or en la història del rock.
Avui a Un Toc de Rock ens centrarem en superbandas i tindrem a Blind Faith,
Cream, The Highwaymen, Crosby Still & Nash, Power Station, Traveling
Wilburys, The Firm, Dirty Mac, Asia, Emerson Lake & Palmer, The
Honeydrippers, Traffic i la primera de la història del rock The Million Dollars
Quartet que estava integrada per Elvis Presley, Carl Perkins, Johnny Cash i
Jerry Lee Lewis i que van gravar un únic disc al 1956. Comencem ara el nostre
viatge musical pels records des de totes les emissores que emeten el programa
dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Soc Mario
Prades i ara obriré la barraqueta
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Million Dollars Quartet – When The Saints Go
Marchin´ In 1956
El que podríem considerar de la de l'època moderna,
tot i que ja hagin passat més de cinquanta anys, sorgeix en a casa d'. Amb ells començarem avui.
La història és curiosa i us la explicaré. A casa d' es van reunir
, , primer supergrup Història de la Música una nit de gresca i
molt d'alcoholElvis Presley Un Toc de RockElvis PresleyJohnny CashJerry Lee LewisCarl Perkins i el propi Elvis. Va començar a
córrer l'alcohol i van agafar les guitarres i el piano i es van posar a cantar
cançons que ells recordaven sobre la marxa. Algú, es diu que va ser Carl
Perkins va connectar un magnetòfon de bobina i aquella mena de jam session, entre
rialles i alcohol, va ser gravada. Es diu que Carl Perkins va manifestar:
"Si sortíssim a l'escenari tots junts haurien de pagar-nos un milió de
dòlars per actuar" i aquella gravació va quedar batejada com “The Million
Dollard Quartet”. L'endemà es la van mostrar a Sam Phillips de Sun Records i
aquest va veure el cel obert i va decidir ficar-los en un estudi i realitzar un 
enregistrament ben fet i publicar-la en disc. Va ser el 4 de desembre de 1956,
al Sun Record Studios de Memphis, Tennessee. El problema va ser que estant tots
ells serens i sense bourbon la cosa no acabava de funcionar i no van aconseguir
realitzar un enregistrament decent. Finalment i després de polir tot el que els
tècnics van poder la cinta original, el disc es va publicar utilitzant la
gravació existent. Altres fonts afirmen que va ser una reunió casual en els
estudis Sun Records on Carl Perkins, que per aquell llavors triomfava amb la
seva cançó "Blue Suede Shoes" i acompanyat pels seus germans Clayton
i Jay i pel bateria W. S. Hollan estava gravant el tema "Matchbox".
També estava un jove Jerry Lee Lewis quan va arribar Elvis Presley que ja era
artista de RCA, amb la seva amiga Marilyn Evans. En escoltar el que s'estava
gravant Elvis va proposar realitzar una jam a la qual es va sumar Johnny Cash,
un cantant que es decantava més pel country i allà va sorgir l'àlbum “The
Million Dollars Quartet”. La veritat no sabem quina és, però jo sempre m'he
decantat més per la primera opció ja que la qualitat de l'enregistrament, com
comprovareu, deixa molt a desitjar. Aquest tema és una versió del clàssic del
gospel "La marxa dels Sants", d'autoria anònima que s'ha convertit en
un estàndard del jazz. Val a dir que sols van actuar una vegada junts en públic com The
Million Dollars Quartet.
The Dirty Mac – Blues Jam 1968 / 1996
Escoltarem ara aquest tema a càrrec de Dirty Mac,
un supergrup britànic en el qual van militar John Lennon de The Beatles, Eric
Clapton que en aquella època militava a Cream, Keith Richards dels Stones i
Mitch Mitchell que era bateria del The Jimi Hendrix Experience i que va morir
el 12 de novembre del 2008 a
Portland, Oregon. La idea va ser de John Lennon que havia de gravar la banda
sonora del musical “The Rolling Stones Rock and Roll Circus”. L'enregistrament
d'aquest únic disc va tenir lloc en directe l'11 de desembre del 1968. Val a
dir que aquesta va ser la primera vegada que Lennon tocava en públic sense els
altres Beatles des de la formació de la banda a principis 
dels anys 60. L'àlbum es va titular
"The Dirty Mac Sessions Rock and Roll Circus", però no es va publicar
fins a l'any 1996. Per cert, posteriorment es va incloure un enregistrament amb
Yoko Ono i el violinista Ivry Gitlis, era el tema "Whole Lotta Yoko"
que bàsicament era una improvisació en clau de blues amb els clàssics crits
desagradables de Yoko de fons. A John Lennon se li va ocórrer el nom creant un
joc de paraules pres del grup Fleetwood Mac, que en aquella època es deia Peter
Green's Fleetwood Mac.
The Dirty Mac, una superbanda britànica de curta vida
Blind Faith – Well All Right 1969
Quan Cream, la considerada oficialmente primera
superbanda del rock, es va desfer, les inquietuds musicals de Mà Lenta es van
centrar en fer un altre supergrup, molt més complet musicalment i a mitjans de
1968 neix Blind Faith. Al costat de Eric Clapton (guitarra) que havia militat a
The Yarbirds i després a la banda de John Mayal abans de crear Cream, trobàvem
a Ginger Baker (bateria) que havia tocat amb Graham Bond Organisation i també a
Cream, el cantant i organista Steve Winwood que va militar anteriorment a The
Spencer Davis Group i Traffic que s'havien separat temporalment, i Ric Grech
(baix) que havia tocat amb Family. Tan sols van gravar un àlbum, en els Olympic
Studios entre abril i maig del 69, una peça de col·leccionista en la seva
versió original en vinil, la publicada a l'agost de 1969 ja que anys més tard
seria reeditat en vinil i en els noranta en CD i remasteritzat. L'àlbum,
titulat simplement "Blind Faith" i del qual us he extret aquest tema
que va ser composat per Norman Petty, Buddy Holly, Jerry Allison i Joe B. Mauldin,
va aconseguir el primer 
lloc del Billboard. La portada original que veureu al
blog, va ser censurada a Espanya. Mostrava la fotografia d'una noia de tot just
catorze o quince anys, nua i amb un avió a les mans. Però esteu en un error. No
va ser censurada pel fet que la nena estigués nua mostrant els seus menuts
pits, no senyor, la causa va ser que el cast i digne censor va entendre
ràpidament que aquell avió era un "símbol fàl·lic" i allò no podia
tolerar-se. La va fer el fotògraf Bob Seidemann, amic personal d'Eric Clapton i
popular per les seves fotos de Janis Joplin i del grup Grateful Dead i la model
era la filla de Ginger Baker. És clar que no només els censors espanyols la van
prohibir, als Estats Units també va ser prohibida i la van canviar per una foto
del grup, encara que a Espanya crec recordar que la portada va ser tota de
color vermell amb el nom del grup escrit, però no estic segur. L'any 2001 el
disc de Blind Faith es va editar de nou incloent temes inèdits i jam sessions,
a més de dos temes gravats en un concert al Hyde Park.
Cream – Sunshine of your love 1967
I ja que hem parlat de Cream, anem a escoltar-los
a Un Tock de Rock. Aquest tema, un dels més populars de la seva carrera, es va
incloure a l'àlbum "Disraeli Gears", segon disc de Cream i editat al
novembre del 1967 que es va col·locar entre els cinc àlbums més venuts tant a
Estats Units com al Regne Unit. Va ser el primer treball del grup que només va
incloure cançons pròpies. El disc es va gravar entre el 11 i el 15 de maig del 67,
en els estudis Atlantic i el productor va ser Felix Pappalardi. La cançó que es
va publicar en single sent Disc d'Or, va tenir un gran impacte en la gent que
va començar a escoltar un altre estil de rock, una forma més dura amb molt ús
de les guitarres distorsionades. En aquest tema destaca precisament el riff de
guitarra a càrrec d'Eric Clapton. La cançó va ser escrita pel baixista Jack
Bruce, Pete Brown i Eric Clapton. Per cert, la portada de l'àlbum, amb tall
molt psicodèlic, és obra de l'artista australià Martin Sharp. Cream eren Eric
Clapton (guitarra i veus), Jack Bruce (baix, piano, harmònica i veus) i Ginger
Baker (bateria, percussió i veus). Es van crear a Londres al 1966 i va ser una
idea del baixista i cantant Jack Bruce i en el seu so barrejaven blues amb rock
progressiu, tocs depsicodèlia i pop, destacant en la seva música l'ús, per
part d'Eric Clapton, del pedal per a guitarra
wah-wah. Tot i que només van
estar en actiu quatre anys, Cream han arribat a vendre més de 15 milions de
discos a tot el món. Després de gravar quatre àlbums “Fresh Cream”, “Disraeli
Gears”, “Wheels of Fire” que era doble i "Goodbye", Cream es va
separar, a finals del 1968,
a causa de la mala relació existent entre Ginger Baker i
Jack Bruce, tot i que aquestes diferències ja venien de quan tots dos tocaven a
The Graham Bond Organisation. Cream van tornar a reunir-se l'any 1993 amb motiu
del seu ingrés en el Rock and Roll Hall of Fame i també al 2005, per a unes
actuacions al Royal Albert Hall i el Madison Square Garden, però no hi va haver
continuïtat. El 2006 van rebre un Grammy honorífic en reconeixement a la seva
curta, però brillant carrera. Eric Clapton havia militat anteriorment a The
Yardbirds i John Mayall & the Bluesbreakers, mentre que Ginger Baker havia
estat el bateria de The Graham Bond Organisation, el mateix que Jack Bruce que
també havia militat al Powerhouse al costat de Clapton. 
Traffic – Walking in the Wind 1974
Una altra gran superbanda britànica que tot i
donar inicialment la impressió que anava a ser un grup de curta vida, va tenir
una longeva trajectòria professional va ser Traffic, el grup de Steve Winwood i
aquest tema que us he seleccionat perquè compartim ara a Un Toc de Rock, us el
he extret del seu àlbum “When The Eagle Flies” que va publicar el segell Island
Records al 1974, sent Disc d'Or als Estats Units i que és, en la meva modesta
opinió, un dels millors treballs de Traffic. Aquesta cançó es va publicar en
single l'octubre del mateix any, incloent una versió instrumental del mateix
tema a la cara B. En aquest enregistrament Traffic són Steve Winwood (cantant,
òrgan i guitarra), el jamaicà Rosko Gee (baix), Jim Capaldi (bateria, teclats i
veus) i Chris Wood (flauta i saxos). La veritat és que també van comptar amb
Rebop Kwaku Baah a la percussió, però no consta en els títols de crèdit de
disc. L'àlbum va aconseguir el lloc 9 en els Estats Units, però només va
arribar al 31 a
Anglaterra. Traffic es crea l'any 1966 a 
Birmingham, quan Steve Winwood deixa
Spencer Davis Group i s'uneix a Jim Capaldi, Chris Wood i Dave Mason, els
quatre es reunien en un local anomenat The Elbow Room en el que realitzaven jam
sessions, d'aquestes sorgeix Traffic que van gravar el seu primer sinble
"Paper Sun" al 1967 i van debutar després amb el LP “Mr. Fantasy”. Al
1968 i durant una gira per Estats Units, Dave Mason anuncia que es queda al
país i deixa el grup el que en principi va representar al dissolució de Traffic
i de tornada a Anglaterra Steve Winwood forma una altra superbanda Blind Faith
als que hem escootat abans, però només va durar un any i un àlbum. Després de
la dissolució de Blind Faith Winwood decideix llançar-se en solitari i grava el
seu primer àlbum en el qual van col·laborar Chris Wood i Jim Capaldi i que
finalment es converteix en un àlbum de Traffic, va ser el disc "John
Barleycorn Must Die". Allò representava la tornada de Traffic i l'any 1971
se li uneix Rick Grech com baixista, Jim Gordon del grup Derek and the Dominos
al capdavant de la bateria i Rebop 
Kwaku Baah a les percussions, fins i tot i
durant una gira se'ls incorpora de nou Dave Mason i treuen l'àlbum en directe
"Welcome to the Canteen". De nou sense Dave Mason graven "The
Low Spark of High Heeled Boys", però Jim Capaldi es llança en solitari i
Grech i Gordon deixen la banda. Winwood pateix una peritonitis amb llarga
recuperació després de la qual se li uneixen el bateria Roger Hawkins i el
baixista David Hood. Traffic segueix patint canvis, encara que sempre entorn de
Steve Winwood com a personatge aglutinador i líder i torna Jim Capaldi, amb el
qual graven al 1974 “When the Eagle Flies”. Entra el jamaicà Rosko Gee i
finalment el grup es dissol. Steve Winwood comença llavors la seva carrera en
solitari, encara que l'any 1994 ell i Jim Capaldi tornen a posar en marxa
Traffic, publicant "Far From Home" i realitzen una gira sense
continuïtat. Chris Wood havia mort l'any 1983.
Asia – Heat of
the Moment 1982
Escoltarem ara al programa d'avui aquest tema, la
cançó més representativa i comercial d'Asia, el gran supergrup de l'AOR
britànic. Es trobava recollida en el seu àlbum de debut titulat simplement
"Àsia" que es va publicar el 18 de març de 1982. El disc es va gravar
entre els mesos de juliol i desembre de 1981 en els estudis Townstone de
Londres. El single amb aquest tema que s'havia publicat a l'abril, com a
avançament del LP, va aconseguir el primer lloc en les llistes de rock i el
quart en les de pop del Billboard. Curiosament al Regne Unit només va pujar el
48. La cançó va ser composada per John Wetton i Geoff Downes. A Anglaterra el single
va incloure “Time Again” como cara B, però en la resta del món la cançó va ser
“Ride Easy”. Asia és un dels grups britànics mítics de l'anomenat AOR, va ser
fundat per John Wetton, Geoff Downes, Carl Palmer i Steve Howe (els que tocan
en aquesta gravació) al gener de 1981 i inicialment sorgeixen com un supergrup
ja que els seus membres havien estat components de bandes històriques com Yes;
King Crimson, Emerson, Lake and Palmer i The Buggles. La veritat és que al
llarg dels anys per Asia han 
passat músics de la talla de Greg Lake (baix i
cantant), Guthrie Govan (guitarra), Mandy Meyer (guitarra), Pat Thrall
(guitarra), Al Pitrelli (guitarra), Michael Sturgis (bateria), John Payne
(cantant i baixista), Aziz Ibrahim (guitarra), Tomoyasu Hotei (guitarra),
Elliot Randall (guitarra), Simon Phillips (bateria), Luis Jardim (percussió),
Chris Slade (bateria), Jay Schellen (bateria) i un grapat més, tot i que la
majoria d'ells sempre han constat com "músics convidats". Asia que
van editar un nou disc fa pocs mesos titulat "Gravitas" i a Un Toc de
Rock ja hem escoltat alguna cancó d’ell, està integrat actualment per Geoff
Downes (teclats), Carl Palmer (bateria), John Wetton (baixista i cantant) i Sam
Coulson (guitarra) que va substituir a Steve Howe el gener del 2013 (tots
quatre a la foto) La carrera discogràfica d'Asia és una cosa digne d'atenció,
han publicat tan sols 13 àlbums d'estudi, però s'han editat 24 recopilatoris i
han tret 28 discos en directe, 3 EP's i 31 singles.
Power Station – Harvest for the world 1985
Aquest tema que ens portaran The Power Station,
va ser un èxit del grup nord-americà The Isley Brothers que el van gravar en
1976 i que també van plasmar en un dels seus discos The Christians. Es va
incloure a l'únic LP que van gravar i que es va titular com ells "The
Power Station", editat al març de l’any 1985 i que va pujar al número 12
en el Regne Unit i al 6 en la llista d'àlbums dels Estats Units. Es van crear a
Nova York l'any 1974 i va ser una idea de John Taylor (baix) i Andy Taylor
(guitarra), tots dos membres de Duran Duran que es trobava en una etapa
sabàtica, al costat del cantant Robert Palmer i el bateria Tony Thompson que
havia estat component del grup Chic. Van comptar amb Bernard Edwards que també
havia estat component de Chic com a productor i manager. L'origen el trobem el
23 de juliol de 1983, quan Duran Duran va realitzar un concert benèfic a Villa
Park i al qual van convidar a Robert Palmer. Van decidir unir-se amb la idea de
crear un so més proper al hard rock americà i acorden gravar una versió del 
"Get It On (Bang A Gong)" de T. Rex, però finalment decideixen gravar
un àlbum sencer amb un cantant diferent en cada pista, tot i que finalment van
decidir que fos Robert Palmer qui intervingués en totes elles. Del disc es van
extreure tres singles que es van classificar en les llistes de gairebé tot el
món. El 16 de febrer del 1985, The Power Station toquen en directe els temes
"Some Like It Hot" i "Get It On (Bang A Gong)" en el
Saturday Night Live, però cal dir que aquesta va ser l'única ocasió en què
Robert Palmer va tocar en viu amb la formació original. L'èxit obtingut va fer
que Robert Palmer gravés un altre disc en solitari "Riptide" i
abandonés el projecte pel que va ser acusat d'aprofitar-se dels seus companys.
Per realitzar la gira que estava programada va entrar en el seu lloc el cantant
i actor Michael Des Barres. Per cert, amb ell The Power Station van escriure i
van gravar la cançó "We Fight for Love" que es va incloure en la
banda sonora de la pel·lícula “Commando”, protagonitzada per Arnold
Schwarzenegger. A la fi de l’any 
85 The Power Station es separen, John Taylor
va tornar a Duran Duran, Andy Taylor va decidir deixar Duran Duran per començar
com a solista, Tony Thompson va ocupar el lloc de John Bonham a Led Zeppelin,
però es va retardar ja que va patir un accident de trànsit. Robert Palmer va
continuar la seva carrera en solitari, mentre que Des Barres va llançar el seu
segon àlbum en solitari al 1986. Així i tot The Power Station tornen deu anys
més tard amb els seus membres originals, incloent Palmer. No obstant això,
problemes personals amb John Taylor el van forçar a retirar-se abans que
l'àlbum que anaven a gravar s'acabés. Bernard Edwards (ex baixista de Chic)
entra en el seu lloc i acaben "Living In Fear" al 1996. Quan Bernard
estava preparant-se per una gira amb el grup, mor per una pneumònia durant un
viatge al Japó. El grup va decidir seguir endavant i entra el baixista Guy
Pratt i després Yanes Manny, amb Lucas Morley com a segon guitarra, però The
Power Station es dissol definitivament poc després.
The Hightwaymen – The Devil’s Right Hand 1995
The Highwaymen van ser la superbanda del country,
una reunió de monstres del génere. Eren Willie Nelsson (30 de abril de 1933), Johnny
Cash (26 de febrer de 1932 -12 de setembre de 2003), Kriss Kristofferson (22 de
Juny de 1936) i Waylon Jennings (15 de juny de1937 – 13 de febrer de 2002). The
Haighwaymen van gravar sols tres LP's i per soposat, van realitzar les seves
corresponents gires i a més a més és van publicar dos recopilatoris, això és
rendibilitzar la feina ben feta. Una reunió d'aquest tipus, de grans estrelles,
és una cosa que a Espanya i molts anys més tard realitzarien Miguel Ríos,
Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Serrat, Ana Belén, Pablo Milanés, Fito Paez,
Silvio Rodríguez, Loquillo, Ariel Rot, 
Menaix a Truà i uns quants més, però que
com podeu veure, no era un invent nostre. Ho he dit en diverses ocasions “Tot
està inventat a la viña del Senyor”. Aquesta peça que compartim ara a Un Toc de
Rock, es trovaba al LP “The Road Goes On Forever”, tercer disc de The
Highwaymen editat el 4 d’abril de 1995 i que va ser reeditat en versió CD
incluin-li al títol “10th Anniversary Edition”, el 8 de novembre del 2005. Va
ser el últim disc que van poguer gravar ja que Waylon Jenning va morir l’any
2002 i Johnny Cash al 2003.
Crosby, Still & Nash – Just a song before I
go 1977
Quan Neil Young va deixar la primera superbanda
del rock americà, els seus tres companys van tornar a la formació inicial del
primer disc i van seguir treballant. La veritat és que la línia guitarrera del
canadenc sempre va xocar amb els objectius dels seus companys, era molt més
dura i seca que les suaus i harmòniques melodies country-rock de Crosby, Still &
Nash. Neil Young va intentar convertir als tres supermúsics en la seva banda
d'acompanyament, volent imposar les seves idees i criteris musicals i va haver
de retirar-se amb la cua entre les cames. Aquest tema de Crosby, Still &
Nash es va publicar el 1977 en format single amb "Dark Star" a la
cara B. Aquesta cançó va ser escrita per Graham Nash per a l'àlbum “CSN”,
tercer disc del grup i el primer de la nova etapa sense Young que de fet només
va gravar amb ells l'álbum "Deja Vu". "CSN" va arribar a la
tercera
posició del Billboard i aquesta cançó al 7. En la gravació del llarga
durada i a més de David Crosby, Graham Nash i Stephen Stills que cantaven i
tocaven un munt d’instruments cadescun d’ells, van comptar amb Ray Barretto
(percussió i congues), Mike Finnigan (òrgan i teclats), Joe Vitale
(sintetitzador, flauta, bateria, teclats i vibràfon), Jimmy Haslip (baix),
Craig Doerge (piano, teclats i cors), Tim Drummond (baix), Gerald Johnson
(baix), George Perry (baix) i Russ Kunkel (percussió, congues i bateria). L'àlbum
va ser llançat en CD el 25 d’octubre del 1990 i després de ser remesclat a
Ocean View en format digital, va ser reeditat novament el 20 de setembre de
1994.
Traveling Wilburys – Congratulations 1988
Ara escoltarem un tema que ens portaran un altre
de les grans superbandas del rock, The Traveling Wilburys, un grup integrat per
la unió de George Harrison, Jeff Lynne de la ELO, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty,
acompanyats a la bateria per Jim Keltner que era un prestigiós músic d'estudi
que havia intervingut en gravacions i gires amb George Harrison, John Lennon,
Yoko Ono, la Plastic Ono
Band i Ringo Starr, sent un dels bateries en el famós "Concert per Bangla
Desh". The Traveling Wilburys va ser una idea de George Harrison després
d'haver publicat el seu àlbum "Cloud Nine", crec que va ser al 1988 i
curiosament el nom del grup deriva d'una frase que en la gravació d'aquest disc
empraven Harrison i Jeff Lyne per referir-se a els errors "We'll bury' em
in the mix" que podríem traduir com "els enterrarem a la
barreja" i que es va convertir finalment en The Traveling Wilburys. Tot
comença en un dinar entre Harrison, Lynne i Roy Orbison, després es van reunir
a l'estudi de Bob Dylan a Malibú, Califòrnia per gravar la cara B del single
"This Is Love", de l'àlbum "Cloud Nine" de Harrison. Tom 
Petty en l'enregistrament, va intervenir de forma casual, ja que Harrison
s'havia deixat la seva guitarra a casa de Petty i tots dos van tornar junts a
l'estudi de Dylan. Tots ells van gaudir tant treballant junts que van decidir
gravar un àlbum complet i es van posar les piles sorgint "Traveling
Wilburys Vol. 1", dels que us he extret la peça que escoltem ara. Les
cançons de l’àlbum van ser composades entre els cinc i es va gravar en tan sols
deu dies al maig de 1988 al jardí de Dave Stewart, component d'Eurythmics.
Aquell àlbum va ser triple disc de Platí als Estats Units. És clar que al
principi ells van sortir en els títols de crèdit amb pseudònims i fingint ser
germans, fills d'un tal Charles Truscott Wilbury. Pocs mesos després de
l'enregistrament moriria Roy Orbison, el 6 de desembre de 1988. En el seu
honor, en el videoclip del tema "End of the Line" van incloure la
guitarra elèctrica d'Orbison gronxant en un balancí mentre la resta del grup
tocava la cançó. La resta dels músics van gravar un segon i últim àlbum,
intencionadament amb el títol de "Traveling Wilburys Vol. 3", editat
a l'octubre de 1990 que va obtenir un èxit inferior al seu predecessor en
aconseguir "només" el lloc onzé a la llista del Billboard i el
catorzé a Anglaterra. No van tornar a gravar i allà va acabar The Traveling
Wilbury, encara que l'any 2007 es va publicar "The Traveling Wilburys
Collection", una mena de recopilatori i pel mercat també corren un volum 2
i un 4, així com un “Greatest hits”.
The Firm – Togheter 1985
Una altra gran superbanda britànica que ara
escoltarem a Un Toc de Rock va ser The Firm, liderada pel guitarrista Jimmy
Page de Led Zeppelin, al costat del cantant Paul Rogers que havia estat
component de Free i Bad Company, el baixista Tony Franklin que havia militat en
Manfred Mann's Earth Band i el bateria Chris Slade que havia tocat amb AC / DC
i que per cert, ara crec que és de nou bateria de la banda australiana després
de la sortida de Phil Rudd. El projecte es posa en marxa al 1984 i es diu que
Jimmy Page originalment va voler comptar amb el bateria de Yes, Bill Bruford, i
al baixista Pi 
Palladino però aquests no van acceptar. Van decidir no gravar
cap cançó de les seves anteriors bandes i només incloure en els seus discos
material nou, però la vida de The Firm va ser efímera, només dos anys i dos
àlbums. Aquest tema us el he extret del primer "The Firm" que es va
publicar el 1985, tot i que encara traurien un altre LP al 1985 "Mean
Business", tots dos amb el segell Atlantic i es van dissoldre. i
van continuar amb les seves carreres en solitari i
s'uneix a Page Rodgers Tony Franklin Blue Murder, grup del guitarrista John Sykes.
The Honeydrippers – Young boy blues 1984
Jimmy Page, amb un altre
extraordinari guitarrista Jeff Beck, tots dos havien estat membres de The
Yardbirds, però també trobàvem en aquest disc a Brian Setzer (guitarra) de The
Stray Cats, Keith Bev Smith (bateria), Dave Weckl (bateria), Paul Shaffer
(teclat), Wayne Pedziwiatr (baix) i Nile Rodgers (guitarra) que va ser un dels
fundadors de Chic, tot i que pel grup també van passar Andy Silvester, Wayne
Terry, Jim Hickman, Kevin O'Neill, Ricky Cool, Keith Evans. The Honeydrippers
van aparèixer al programa Saturday Night Live el 15 de desembre del 1984,
interpretant "Rockin'at Midnight" i "Santa Claus is Back in
Town" que és una nadala.
Emerson, Lake & Palmer – Lucky Man 1971
El 10 de març d’aquest 2016, va morir a la seva
casa de Santa Monica, Califòrnia, el teclista britànic Keith Emerson (a la foto
1), un dels pioners en utilitzar els sintetitzadors, el moog i el melotrom en
enregistraments i directes. Va néixer el 2 de novembre de 1944 a Todmorden,
Lancashire. Va ser el líder d'una de les més importants superbandes del rock
progressiu a Anglaterra, Emerson, Lake & Palmer i gairebé amb tota
seguretat, aquest tema que escoltare, ara a Un Toc de Rock per concloure el
programa, és el més conegut en la seva llarga carrera, en la qual van vendre
més de 35 milions de discos. Emerson, Lake & Palmer es van formar l’any
1970 i estava integrat per tres grans músics de l'escena britànica: el teclista
Keith Emerson (provinent de The Nice), el baixista, guitarra i cantant Greg
Lake (que tocava als King Crimson), i el bateria Carl Palmer (que venía
d'Atomic Rooster). "Lucky man" es va 
publicar al març de 1971 i va
arribar al lloc 48 en les llistes de pop, és una balada escrita per Greg Lake
quan tenia 12 anys i va ser gravada, com sol succeir en moltes ocasions, per
pura casualitat i només per omplir espai en l'àlbum, però és una de les millors
cançons del rock progressiu i compta amb el primer sol gravat de sintetitzador
Moog en l'àmbit del rock. El tema es va extreure del seu primer LP titulat
"Emerson, Lake & Palmer" que va publicar el segell Island al
novembre de 1970 i que va arribar al quart lloc a Anglaterra i al 18 als Estats
Units. Parlant del moog, va aparèixer el 1970 i el Minimoog va ser el primer
sintetitzador portàtil. En aquesta època moltes companyies van començar a
fabricar aparells de característiques similars que van començar a ser habituals
en 
gravacions i actuacions en directe. Parlant una mica del moog, aquest
aparell que samplejaba sons pregravats, va ser un invent de Robert Moog en els
anys seixanta i cal dir que el món del rock es va revolucionar amb les
influències d'aquests aparells i sobretot l'ús que li van donar Emerson, Lake
& Palmer, però la ràpida evolució de la indústria va fer que a poc a poc
aquests primers instruments es fossin oblidant, sent substituïts per aparells
cada vegada més sofisticats que en els anys vuitanta ja comptaven amb
tecnologia digital. Els teclats analògics es van deixar abandonats a les golfes
o eren venuts a preus irrisoris com artefactes obsolets. Avui en dia estan
buscadisims per els col·leccionistes i els músics nostàlgics.
La frase per tancar el programa d'avui és del
exritor francès Alexandre Dumas que va manifestar
"L'amor és Física, però el matrimoni és
Química”
Acabaré per avui Un Toc de Rock, us deixo en
companyía d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada
setmana o via internet, si es que t’el descarregues des del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i ara toca baixar un altre vegada la barraqueta fins el proper programa.
Porteu-se bé
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
