El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 30 de enero de 2017

Un Toc de Rock 11-35


Un Toc de Rock arribarà avui a vosaltres carregat de blues i rhythm and blues fet al país i escoltarem a la nostra banda sonora, en aquest recorregut per la història musical dels últims cent anys a La Soul Machine, Fuego! amb la col·laboració de Carmen Canela, la Vargas Blues Band, Amparo & The Gang, La Blues Band de Granaba, Big Mama Montse i Víctor Uris, Hot Fussion Blues, els Mambo Jambo, Harmónica Coixa Blues Band, Presuntos Implicados, Miguel Ríos i fins i tot Joan Manuel Serrat amb una peça carregada de blues escrita per Guillem d’Efak. Obro la barraqueta des de totes les emissores per les que m’escoltes dues vegades per setmana o per internet si et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ja sabeu que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

La Soul Machine – La Reina del Soul 2016

Començarem avui Un Toc de Rock escoltant un altre tema de La Soul Machine, una bona banda que em va descubrir l'amic Quimet Curull, amb el qual realitzo el programa El Temps Passa i que és també un bon músic. Ell em va  parlar per primera vegada d’aquest nombrós grup de Falset, a Tarragona, als quals jo he de confessar que no coneixia tot i que porten més de 15 anys desgranant bon soul amb tocs de rhythm and blues des del Priorat. Els va veure en directe en un concert i va quedar al·lucinat per l'extrema qualitat de La Soul Machine. Aquest tema que compartirem ara en Un Toc de Rock us el he extret del seu àlbum “Terra Negra” en el qual tots els temes, a excepció d'un cantat en anglès, estan interpretats en català. Aquest és el segon disc de La Soul Machine que van debutar l'any 2010 amb "Soul.cat" en el qual les deu cançons eren versions, però en aquest segon disc que s'ha fet esperar, la veritat, tots els temes estan composats per ells a excepció de dues versions. El títol del nou disc “Terra Negra” que es va posar a la venda el 4 de setembre del 2015, no ha estat escollit a l'atzar, com ens expliquen ella mateixos. “Terra negra” integra tres conceptes importants per a la banda: la música negra, la terra negra del Priorat (a causa de la llicorella) i els vins negres. L'objectiu es traslladar aquest caràcter al nou disc de música negra feta per gent del Priorat. Per cert, la Soul Machine també van gravar, a finals del 2015, una nadala i aquest passat estiu han estat, si no estic equivocat, els protagonistes de la cançó de l'estiu de TV3, encara que no estic segur del tot perquè he de confessar que jo reconec que contemplo poc la televisió i mai veig la televisió autonòmica catalana, la considero massa manipulada.

La Blues Band de Granada – Rocker man 2000

Des del CD "Cuatro", publicat per La Blues Band de Granada l'any 2000 a través del segell Ambar, obrint el nou segle, us he seleccionat la cançó "Rocker man" que escoltem ara a Un Toc de Rock. En aquest enregistrament eren J. L. Pizarro, Javier Avilés, Estanislao Peinado, Pepe Castro, Antonio Valero, Celia Mur i havia tornat Pecos Beck. Aquest ha estat el disc amb millor nivell de vendes del grup i el que més premis va rebre, entre ells el de Millor disc de Jazz i Blues, en els Premis de la Música d'Andalusia de l'any 2000. Possiblement sigui el disc de la Blues Band de Granada més allunyat del blues tradicional de Chicago dels seus principis i s'acosten al so de bandes de fusió com Blood, Sweat & Tears, amb els que se'ls va comparar. En la majoria dels temes utilitzen dos cantants i es reforcen amb una bona secció de metall, comptant amb Nardy Castellini (saxos), Eric Sánchez (trompeta), Gregorio Buendía (trompeta) i Rafa Martínez Guillén (trombó). El seu primer disc "Negro en tierra de blancos", al meuentendre el millor de la Blues Band de Granada, es va publicar l'any 1996. Van realitzar una gira l’any 2005 al costat de la cantant Rosa López que va ser criticada pels seguidors del grup, però en els 17 concerts que van realitzar van fer al·lucinar el personal, sobretot escoltant a Rosa interpretant R & B, al marge de la seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any 2006 la Blues Band de Granada celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va participar com a guitarra convidat el britànic Otis Grant, de fet han actuat junts en diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The Grand Sessions" que es va gravar a Londres l’any 2009 i es l’últim àlbum que  la Blues Band de Granada ha tret fins el moment que jo recordi.

Amparo & The Gang – Seis días de lluvia 1993

Aquest tema que escoltarem ara i que va ser composat per José Ignacio García us l'he extret de l'àlbum “Haces bien”, editat pel segell La Fábrica Magnética que Amparo & The Gang van publicar l'any 1993, un disc ple de blues i R & B. En aquest enregistrament trobem al costat de Amparo als components de The Gang que són Johnny Branchizzio (guitarra), David Lenker (piano i teclats), Guillermo Morente (baix) i Julio Pérez (bateria), comptant amb la col·laboració dels músics David Gwynn (guitarra acústica i elèctrica), José Luis Martón (baix), David Sánchez (teclat i piano), Esteve Jordan (bateria i percussió), a la secció de metall estan Juan Muro (saxo) i Patxi Urchegui (trompeta) que precisament intervenen en aquest tema. La producció ha estat a càrrec deMoncho Campa, la mateixa Amparo i Servando Carvallar. Jo vaig descobrir a Amparo Sánchez, líder d’aquesta bona formación i que va néixer a Alcalá la Real, un poble de Jaen, el 24 de septembre del 1969, precisament quan liderava el grup Amparo and The Gang, si bé avui en dia la gent la coneix per el seu projecte Amparonia, molt més enfocat cap el mestizatge musical. El seu primer grup el crea a Granada i s'anomenaren Correcaminos, després es va desplaçar a Madrid i va néixer Amparo & The Gang, gravant un sol CD, aquest del que us he extret la cançó que compartim ara a Un Toc de Rock. Posteriorment fundaria Amparamos el Blues i finalment l’any 1996 va trobar el seu lloc en el mestissatge musical a Amparonoia, la fusió, imitant descaradament a Manu Chao i Macaco, però en versió femenina, cosa que en el fons feia molta gràcia, de fet amb aquest últim ha col·laborat en alguna ocasió. L'any 2010 Amparo Sánchez va treure "Tucson-La Habana", el seu primer disc signat ja sols amb el seu nom.

Hot Fusion Blues – Rail road boogie blues 1996

Avui us porto per compartir a Un Toc de Rock a Hot Fusion Blues, un grup que va ser creat a Madrid, l'any 1994, pel seu guitarrista i líder Carlos Noè Lefle. En els seus primers tres anys realitzen concerts per tot el país comptant amb la cantant de color nord-americana Velma Powell, desenvolupant un blues al més pur estil Chicago. En aquesta època actuen, gràcies al amic Mikel Barsa, al costat de figures com Mick Taylor (Rolling Stones), Snowy White (Pink Floyd), Carey Bell (John Lee Hooker) i graven el CD "Rail Road Boogie Blues" editat per Barsa Promocions l'any 1996 i que seria el seu debut discogràfic. En aquest disc el grup l'integren Velma Powell a la veu, Carlos Noé com a guitarra i líder de la banda, Íñigo Azurmendi (contrabaix i cantant) i Nirankar Khalsa (bateria i cantant). En la gravació del CD, del que us he extret aquesta peça que compartim ara a Un Toc de Rock, col·labora Alejandro Pérez al saxo en alguns dels temes i es va gravar en els Estudis Eldorado que crec recordar eren propietat de Tony Reinoso, si be no estic segur, en sessions en directe que només van durar tres dies, de l'1 al 3 desembre 1995. Per cert, en algunes de les cançons incloses en l'àlbum, els músics van ser gravats "a traïció", és a dir, ni ells mateixos sabien que els estaven gravant. Quan Velma va deixar Hot Fusion Blues es van convertir en trio. En el 98 graven "Impressions" entremesclant tocs de jazz-fussion. Amb l'arribada del nou segle, l'any 2000, s'uneixen amb el saxofonista Malik Yaquby formant un quartet més consolidat.
La cantant nord-americana Velma Powell

Fuego! Con Carme Canela – Route 66 1994

Ara al programa compartirem tot un clàssic del rhythm and blues molt proper al jazz, tot i que el títol original de la cançó és "(Get Your Kicks On) Route 66". Va ser escrita per Bobby Troup per el Nat King Cole Trio qué van ser els primers en enregistrar-la l’any 1946. Hi ha una altra gran versió de Perry Como de 1959 i l'han gravat fins els Rolling Stones, passant per Tom Petty, The Outlaws, Chuck Berry, The Brian Setzer Orchestra, Bob Dylan, Manhattan Transfer i moltisims mes. La veritat és que es tracta d'un tema que han tocat gairebé tots els músics de rock, blues, jazz i R & B. El dia 19 de març de 1993 a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells temps pel meu amic Fede Sardà, es va installar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va gravar un CD titulat "Let's play the blues" del que us extrec aquest tema que compta amb la col·laboració de la barcelonina Carme Canela (a la foto), una de les millors veus del R & B, blues i jazz de Catalunya. L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius i es va editar a finals de 1994 a través del segell AZ Records. Va ser un treball de Fuego!ple de qualitat i R & B amb versions i cançons pròpies que també va comptar amb les col·laboracions de Big Mama Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice Manget i uns quants més. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma el grup Fuego! amb Jordi Bonell i Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions des d'aleshores. Uns anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia orientada al rythm'n blues i pop. Durant un temps va acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que toca i col·labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mama Montse, Dani Nel•lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. Precisament el dia que hem va regalar aquest CD feie un concert amb la Dharma, crec que va ser a Reus, al Parc de Sant Jordi, o pot ser era amb Los Rebeldes, ara no ho tinc clar.
El guitarra català Joan Vinyals, líder del grup Fuego!

Harmónica Coixa Blues Band – Walking Blues 1991

Harmónica Coixa Blues Band és una gran banda de blues que ens va arribar des de les Illes Balears. Estaven liderats per Víctor Uris a l'harmònica, un gran músic mallorquí lligat a una cadira de rodes, encara que demostrant la seva ironia ja veieu amb quin nom va batejar al grup. Es van crear l'any 1982 i al costat de Víctor Uris que durant un temps crec que va ser component dels Z-66 es trobava Toni Reynés que havia estat membre dels grups Ikuri, Prana i Tapones Voladores, sense oblidar al tercer que era Pep Banyo. Aquest disc és un dels millors que van publicar i va ser editat pel segell Blau propietat de Miquel Àngel i va comptar amb la producció de Joan Bibiloni, encara que no estic segur del tot. Si estic segur que van comptar amb la col·laboració de Big Mama Montse i el guitarrista Vicenç Caldentey. L'àlbum es va titular genèricament "Walking Blues playing with fire" i d’ell us he extret aquesta versió del tema de Robert Johnson que fins i tot ha versionat Eric Clapton. Harmónica Coixa Blues Band van gravar el seu primer disc amb el nom del grup per títol l'any 1988 i van comptar en aquella ocasió amb les col·laboracions de Erroll Woiski, Joan Bibiloni i Deborah Carter i aquest si que va ser produït per l'amic Joan Bibiloni. Víctor Uris (a la foto) neix a Palma de Mallorca l’any 1958 i es un músic de formació autodidacta. L’any 1994 el grupo es separa i Víctor (a la foto) crea un tercet amb Big Mama Montse i el guitarra Amadeu Casas gravan un parell de discos i alguna de les seves cançons ja les hem escoltat a Un Toc de Rock, de fet després escoltarem una d'elles. L’any 1999 actuen a l’Auditorium de Palma de Mallorca obrint els dos concerts de Van Morrison. Víctor Uris ha col·laborat amb Antonio Vega, Jarabe de Palo, Johnny Copeland, Kevin Ayers, Phil May Band, Joan Bibiloni, Max Sunyer, Salvador Font, Andreu Galmes, Tomeu Penya, Lorenzo Santamaria, Toni Pastor, Pepe Milan, Daniel Higienico, Concha Buika, Toni Xuclà, Cap Pela, Big Mama i d'altres.

Miguel Ríos – El blues del autobús 1982

Ara a Un Toc de Rock toca escoltar al nostre impeniten rocker, el granadí Miguel Ríos. Aquesta cançó, a caball del blues, el rock i pop, havia estat composada per Víctor Manuel i és un dels temes més importants dins de la carrera musical de Miguel Ríos que s’ha retirat i ens va deixar un disc d’acomiadament que es va publicar el 30 d'octubre de 2010 i va fer una gira perquè s’el recordi bé. És clar que ara haurà de comprovar si Miguel Ríos es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va y vuelve". Per això li diem el cantant Guadiana. Jo recordo una frase de Louis Armstrong que deie “Els músics no es retiren, paren quan no hi ha més música en el seu interior” i jo crec que a Miguel Ríos ancara li queda molt a dir. De fet aquest estiu ha fet una gira amb Serrat, Ana Belén i Víctor Manuel que es la segona part de la memorable “El gusto es nuestro” que es va realitzar fa vint anys. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist". La seva versió del "Himno de l'alegria" que va comptar amb la producció i arrengaments de Waldo de los Ríos, va vendre milions de discos a tot el món i el va col•locar en les llistes del Billboard, però el seu àlbum més venut a Espanya ha estat "Rock and Ríos", un doble disc en directe gravat els dies 5 i 6 de març de 1982 a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i publicat al juny d'aquell mateix any, quan el cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música. Va vendre 450.000 còpies i va propiciar una multitudinària gira per tot el país que va recalar a Reus. Va ser el primer concert del meu fill gran, Guillem que llavor tenía tretze o catorce anys i que ja no està entre nosaltres. En aquest álbum doble es trobava aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock.

Joan Manuel Serrat – Blues en sol 1996

I ja que hem parlat d’ell, ara al programa d'avui escoltarem una cançó a càrrec de Joan Manuel Serrat, també carregada de blues i extreta del doble CD “Banda sonora, d’un temps, d’un pais” que es va publicar l'any 1996 i en el qual el Noi del Poble Sec versiona cançons clàssiques del pop i la cançó d'autor en català. Aquest tema va ser un èxit del cantautor mallorquí Guillem d'Efak, un home de color, nascut a La Guinea, cantant, poeta, escriptor, compositor i component de la Nova Cançó en els seixanta, pel que jo sempre he sentit una certa debilitat, tot i que no l'hem escoltat masses vegades a Un Toc de Rock, si ha sonat i molt a El Temps Passa, el programa que faig amb el meu company Quimet, també en aquesta emissora i en el qual escoltem cançons dels anys seixanta a càrrec de grups espanyols o estrangers interpretats en llengües peninsulars. En aquest doble CD Serrat versiona cançons de Pau Riba, Miquel Porter, Joan Ramon Bonet, Ovidi Montllor, Ia i Batiste, La Trinca,  Raimon, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Delfí Abella, Jaume Sisa, Llach, Enric Barbat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler, Isidor i altres, també va incloure un parell de cançons seves i és que no hem d'oblidar que Serrat és una part molt important de la Banda Sonora d'aquest país nostre. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, on per cert, també va néixer la meva germana Anna, però la familia vivia al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Us diré que Joan Manuel Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos.

Big Mama Montse i Víctor Uris – El blues de l’ombra blava 1996


Seguirem a Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquesta terra nostra. És la cantan catalana Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse i de la que us he parlat abans escoltant a Harmónica Coixa Blues Band. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, l'any 1988. Aquest tema que escoltem és una composició de la pròpia cantant i Víctor Uris i donaba titol al CD “El Blues de l’ombra blava”, publicat per DiscMedi l’any 1996 i on compta amb el mallorquí Victor Uris conegut com “Harmónica Coixa”, la mateixa Big Mama Montse a la veu i guitarra, comptan amb les col·laboracions de Salvador Font a la bateria, Make Cormican al violí i Hugo Sócrates front de les percusions, sense oblidar a Pere BluesBeltran. Una vegada jo vaig montar un concert de Big Mama Montse amb format elèctric a la sala Philadelphia de Reus. Vam organitzar una roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. Peró val a dir que em vaig quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una em va resultar molt curiosa. Un periodista li va comentar que dient-se Big Mama, ell s'esperava una cantant, vella, grassa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era blanca, no estava grassa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues. Brillant el noi. (a la foto Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la sala Philadelphia).

Los Mambo Jambo – Plomo en tus párpados 2013

Hereus de l'esperit del rock and roll dels cinquanta, amb tocs de rhythm & blues i un cert caire llatí, sorgeixen a finals del 2009 a Barcelona els Mambo Jambo, una banda liderada per Dani Ne-Lo (saxo) que havia estat component de Los Rebeldes, al costat de Mario Cobo (guitarra), Ivan Kovacevic (contrabaix) i Anton Jarl (bateria i percussió) que basen el seu repertori en temes instrumentals com aquest que us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock i que us he extret del seu segon àlbum “Impacto Inminente” que es va publicar l'any 2013. Per cert i paral·lelament a Los Mambo Jambo, Dani-Nel-Lo, nascut a Barcelona el 2 d'octubre de 1967, manté la seva carrera en solitari i l'any passat ha publicat el seu quart disc “Sex-O-Rama” i des de que va deixar a Los Rebeldes, ha format part de Nel•Lo y La banda del Zoco, Tandoori Le Noir, Dani Nel•lo & Barcelona Big Blues Band, a més d'altres projectes i ha col•laborat així mateix amb un munt d'artistes en gires i gravacions, entre ells Loquillo, Ariel Rot, Víctor Bocanegra, Bunbury i molts altres, també ha compost bandes sonores i obres de teatre i burlesque. Els Mambo Jambo van debutar discogràficament amb un disc homònim l'any 2011.

Presuntos Implicados – Alma de blues 1989

Aquest tema que ara escoltarem a Un Toc de Rock forma part de l’historia de Presuntos Implicados, marcà l'abans i el després d’un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València, si bé sempre es diu que són valencians. La cançó “Alma de blues” donava títol a un LP editat per Presuntos Implicados l’any 1989 i que va esdevenir-se un dels seus millors trabáis discogràfics i va marcar un gir en la seva línea musical. Si bé val a dir que la cançó no era d’ells, la van composar Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) que van ser components del grupo The Privados, als que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, fa un parell de temporades i potser podríem plantejar-nos escoltar alguna altra peça seva.. Basilio va ser company de Carlos Goñi al grup Garage. Presuntos Implicados estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el seu marit i abans Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea casi discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu per la seva carrera musical. Si bé Soledad Giménez els va deixar per treballar en solitari i des de la marxa de Sole l’any 2006, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez. Presuntos Implicados ja han tret un tercer disc amb la nova cantant “Zona Preferente: La Noche 2 desde la Ciudad de México”, gravat en directe i a Un Toc de Rock hem escoltat alguna cosa d’ell.

Vargas Blues Band – Blues for my baby 1997

Acabarem Un Toc de Rock escoltant "Blues for my baby", un tema ple de blues que ens portarà la Vargas Blues Band i que us he extret de l'àlbum "Gipsy Boogie" que Javier Vargas va dedicar a la memòria de Johnny Guitar Watson. El disc, el seu quart treball, es va publicar al febrer de l'any 1997 a través del segell DRO-Warner i va ser produït per Jim Galnes. En aquest àlbum va comptar amb les col•laboracions de Raimundo Amador, Lonnie Brooks, Juan Carlos Mendoza i Carles Benavent. La Vargas Blues Band, es una gran banda liderada pel guitarrista Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958 i que és un dels grans instrumentistes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes, entre ells la Orquesta Mondragón. Ha creat diversos grups, entre ells Banana, Pasarela i Comando Rock, però jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb la que ha gravat en total 24 àlbums entre discos d'estudi, recopilatoris i directes. Al juliol del 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. De fet Carlos Santana ha gravat la cançó “Blues Latino” en el seu disc “Santana Brothers”, escrita per Javier Vargas que va tornar a actuar amb Santana l’any 1998 a París i a Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.

Tancarem la barraqueta d’Un Toc de Rock amb una dita del escriptor nord-americà Stephen King que va dir


“Per saber qui ets, la resposta es troba sempre
en el present, mai en el passat”

Acaba Un Toc de Rock per avui, ara us quedareu en companyía d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i toca baixar la barraqueta. Ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades