En el nostre recorregut per La Història Musical
dels últims cent anys, avui a Un Toc de Rock visitarem la dècada dels 60 amb
Norman Greenbaum, els 70 amb Redbone, Robert John, Rod Stewart, Al Green i The
Rubettes, els 80 estarán representats per Roxy Music, Slade, Sad Cafe i Roy
Orbison i dels noranta us portaré a Simple Red. Tots ells ens acompanyaran en
aquest viatge a l'ahir, als records que dos cops per setmana arriba a tots
vosaltres des de les emissores per les que m’escolteu o bé per internet, si us descarregeu
el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes
aquelles emissores que us ho permeten. Obriré la barraqueta un altre vegada
dient-vos que sóc Mario Prades i que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Norman Greenbaum – Spirit in the sky 1969
El cantant nord americà Norman Greenbaum, amb el
que obrirem Un Toc de Rock, és un d'aquests artistes als quals avui en dia es
recorda per un sol hit, gent d’una sola cançó, el que els anglosaxons diuen
“One hit wonder” que la veritat i al llarg de la història de la música hi han
hagut un bon grapat, son gent que treuen un single i aquest funciona molt bé a
nivell vendes, pero rés més fan de bo. Es clar que de vegades com aquesta
cançó, es tot un “cebollazo” perquè del “Spirit in the sky” es van vendre
singles com a xurros. Norman Greenbaum va néixer a Malden, Massachusetts, el 20
de novembre de 1942. La combinació entre guitarra agressiva, cants gairebé
gospel i els aplaudiments que van sonant de fons, fan tan atractiu el tema que
entre 1969 i 1979 va superar els dos milions de 
discos venuts i va ser número 1
tant als Estats Units com a Anglaterra, com van fer constà a la caràtula del
single espanyol. Per cert que en alguns mitjans de comunicación nord americans
el single va ser classificat com a "cançó cristiana" tot i que Norman
Greenbaum era jueu. El cantant i compositor va gravar altres discos, però mai
va conseguir superar el llistó d’aquesta cançó, estava massa alt. En total
Norman Greenbaun va treure cuatre àlbums, l’últim d’ells l’any 1972,
“Petaluma”, on va col·laborar Ry Cooder. Des de fa molts anys resideix a
Califòrnia i es dedica a la promoció i producció de concerts.
Redbone – Maggie 1970
Saltarem ara a l’any 1970 i seguirem als Estats
Units, però parlan d’indis nadius. Us porto una banda sorgida a la Costa Oest i integrada
per nadius americans. Van ser el primer grup de la història integrat tan sols
per indis. Redbone van començar l’any 1969 i encara estan en actiu, tot i que
la seva etapa més brillant va ser en els anys setanta. Redbone es van crear a
Fresno, Califòrnia i inicialmente eren els germans Patrick (baix i veu) i Lolly
Vegas (guitarra i veu). Van començar els canvis i quan es va publicar aquest
tema, inclòs en el LP "Potlach" editat l’any 1970, el seu segon disc,
el grup Redbone l'integraven Pat i Lolly Vegas, al costat de Tony Bellamy i
Pete Depoe. Va ser produït per Lolly Vegas i Pete Welding. Redbone van deixar
de gravar a finals dels 70, però el grup va tornar als anys 90. Aquest tema al
costat de "The Witch Queen of New Orleans" que és va publicar ja al
1971, són els seus grans hits. Per cert que el seu álbum de debut titulat
“Redbone”, va ser doble, tot un repte per un grup novell.
Rod Stewart – Do ya think I’m sexy 1979
Molts van descobrir a Rod Stewart com a solista
amb aquest tema, composat por ell i Carmine Appice que havia estat component
del grup Vanilla Fudge, va ser produït per Tom Dowd i estaba inclòs en el seu
LP "Blondes have more fun" del 1978. Val a dir que aquest disc va ser
molt criticat per els seguidors de Rod Stewart ja que deien que era massa
comercial i allunyat de les seves arrels blusseras, peró va funcionara nivell
vendes i molt bé. Així i tot jo reconec que el seu millor disc és
"Atlantic crossing" del 75, però aquesta cançó va ser la que el va
donar a coneixer massivament i el va col·locar a les llistes de tot el mon. Rod
Stewart és un dels cantants que ha venut més discos de la 
història, es calcula
que ha superat els 250 milions de còpies venudes a tot el món. 31 dels seus
singles han estat en el top 10 i sis han arribat al número 1. Va néixer el 10
de gener de 1945 en el barri londinenc de Highgate i una bomba volant alemanya
V-2 va caure a la comissaria del barri, unes casa més enllà d'aquella on ell
neixia, just a la cantonada. Va ser un naixement "sonat". Rod Stewart
va ser el cantant del grup Shotgun Express, també de la Jeff Beck Band i va
militar a The Faces, al costat de Ron Wood, avui amb els Rolling Stones,
mantenin una carrera paral·lela en solitario que finalment va fer que el grup
es desfes, però quan va començar va agafà la seva guitarra i s’en va anar al
sud de França, és clar que va ser expulsat del pais per gamberro. L’any 2001
Rod Stewart va rebre el "Disc de Diamant de la música del món" per
les seves vendes. 
The Rubettes – Sugar baby love 1974
La veritat es que el grup britànic The Rubettes
van ser una veritable fàbrica de fer bitllets durant els anys 70 i el tema
"Sugar Baby Love", escrit per Wayne Bickerton i Tony Waddington que
escoltarem ara a Un Toc de Rock, va ser la cançó senyera de la seva carrera, es
pot dir que a Espanya es l’única per la que avui s’els recorda. El single es va
publicar al gener del 1974 i va aconseguir la primera posición a Anglaterra al
mes de maig. El 28 de març del 2008 "Sugar Baby Love" va ser
declarada el més exitós "oldie" de tots els temps per la cadena de
televisió alemanya RTL. La imatge de The Rubettes era característica: vestits
blancs o blaus molt clars i boines a joc al cap, al costat d'un ritme pesat i
enganxós que van fer fosin englobats dins del glam rock. The Rubettes van
funcionar molt bé de 1973 fins l’any 1981 i els 
membres originals del grup,
tots anglesos, van ser Alan Williams (22 de desembre de 1948), John Richardson
(3 de maig de 1947), Mick Clarke (10 d'agost de 1946), Tony Thorpe (20 de
juliol de 1947), Pete Arnesen i Bill Hurd (11 d'agost de 1948). Només John
Richardson, Alan Williams i Pete Arnesen van participar en l'enregistrament del
"Sugar Baby Love", la resta eren músics de sessió, però val a dir que
el single va vendre vuit milions de còpies a nivell mundial. The Rubettes van
tornar l’any 1983 amb molts canvis i encara estan en actiu. Per cert, la veu
tan aguda i casi femenina que sona tota l'estona, no es cap del membres del
grup, era un amic d'ells que va col·laborar, es tractava del cantant Paul Da
Vinci.
Roy Orbison – California Blue 1989
De l'àlbum "Mistery girl", últim disc
d’estudi editat per Roy Orbison, el 7 de febrer de l’any 1989 i que va ser Disc
de Platí als Estats Units i tres vegades Platí al Canadà, aconseguint la
cinquena posició en el Billboard, us he extret aquesta bona cançó. Roy Orbison
va ser un dels pioners del rock and roll, havent tocat el baix a la banda de
Sleepy LaBeef. En la seva vida personal Roy Orbison va tenir molts i seriosos
problemes. La seva primera dona Claudette, a la qual els Everly Brothers van
dedicar el tema amb el seu nom per títol, va morir en accident de trànsit, el 6
de juny de 1966. Al setembre de 1968 la seva casa a Hendersonville, Tennessee,
es va incendiar mentre Orbison estava de gira per Anglaterra. Dos dels seus
tres fills, Roy Dewayne i Anthony King van morir com a conseqüència del foc. En
contra del que es deia, Roy Orbison no era ni cec ni gairebé cec, malgrat les
seves eternes ulleres de sol. Tenia problemes a la vista, això era cert, en la
seva infància va patir una combinació d'hipermetropia, astigmatisme sever,
presbicia, anisometropia i estrabisme, el que el va obligar a portar ulleres
graduades. Però l'ús de 
les ulleres de sol va ser fruit d'una casualitat. Ell
portava ulleres per veure i ulleres de sol també graduades per conduir. En una
actuació com a teloner de The Beatles es va adonar que havia perdut les ulleres
normals i va sortir a l'escenari amb les de sol. El concert va ser perfecte, va
creure que les ulleres li havian portat sort i des d'aquell moment sempre va
usar en públic ulleres de sol, graduades, això si. Roy Orbison va saber
mantenir el seu èxit en produir-se la invasió britànica als Estats Units l’any
1964. El seu senzill "Oh, Pretty Woman", dedicat a la seva dona
Claudette, va trencar l'hegemonia de The Beatles aconseguint el número 1 en les
llistes del Billboard, tot i que a mi mai va acabar d’agradar-me. Va vendre més
còpies en els seus primers deu dies de venda que qualsevol altre single fins al
moment i en total va superar els set milions de còpies. Anys després, la cançó
va donar títol a la pel·lícula "Pretty Woman". Quan semblava que Roy
Orbison estava acabat, va tornar als escenaris malgrat el seu precari estat de
salut. El 6 de desembre de 1988, va passar el dia amb els seus fills. Després
de sopar a casa de la seva mare a Tennessee, Roy Orbison va morir d'un sobtat
atac de cor, comptava 52 anys. Després de la seva mort la publicació de l'àlbum
"Mistery girls", el va tornar a la popularitat
Roxy Music – Jealous guy 1981
Anem ara cap a Anglaterra i en aquest recorregut
music per els records ens trobem de front amb els Roxy Music de Brian Ferry,
als que no escoltavem des de fa un parell de temporades. Originalment i al
costat de Brian Ferry trobavem a Andy McKay, Phil Manzanera, Paul Thompson,
Brian Eno (que els va deixar l'any 1973), Graham Simpson i Eddie Jobson.
Aquesta cançó que escoltem ara, era una composició de John Lennon que els Roxy
Music van saber versionar així de bé. El single amb aquest “Noi gelós” va
sortir al febrer de l’any 1981 i va arribar a la primera posició a Anglaterra,
si bé no es va classificar en els Estats Units i es trobava en el LP
"Flesh And Blood" publicat per Roxy Music l’any1980 i despres de “Avalon”,
el millor disc en la seva trajectoria discogràfica. L'àlbum si es va
classificar als Estats 
Units, on va arribar al lloc 35. Quan Roxy Music es va
desfer l'any 1983, Brian Ferry es va llançar ja en solitari i Phil Manzanera i
Andy van crear The Explorers i van actuar a Reus en certa ocasió, concretament
l’any 1985, al costat de Level 42, però aquesta és una altra història, us la
explicaré en un altre programa i escoltarem a The Explorers, paraula de Mario
Prades. Si us diré que un parell d’anys després de treure aquest álbum els Roxy
Music van fer una gira per Espanya i van actuar al Velódrom d’Horta, a
Barcelona, crec que va ser, va estar un concert memorable d’aquells que es
recorden tota la vida.
Sad Cafe – This heart’s on fire 1989
Feia unes setmanes que vam escoltar als Sad Cafe
a Un Toc de Rock i tenint en compte que han tret discos genials plens de bones
cançons i a més que jo els havia punxat i molt quan feia ràdio en els vuitanta,
ara anem a escoltar-los de nou, Són un bon grup britànic als quals podríem
incloure dins de l'AOR i en programes següents us aniré seleccionant altres
temes seus. Aquest que escoltem ara és el tercer tall de l'àlbum "Whatever
It Takes", editat l'any 1989. El grup Sad Cafe eren de Manchester, es van
crear l'any 1976 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98
per separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, Sad Cafe
encara segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat
discos a Espanya, podem dir que 
són pràcticament uns desconeguts aquí al pais.
Hi ha hagut molts canvis de components en el grup Sad Cafe, una banda per la
qual han passat Paul Carrack, el teclista Vic Emerson que també va tocar amb 10
CC i Magna Carta entre altres bandes, Ashley Mulford, Steve Piggot i un munt
més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian Wilson (guitarra i
cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Paul Burgess (bateria),
Michael Byron-Hehir (guitarra) i Alistair Gordon (teclats i cors). Prácticament
tots els components del grup han gravat en solitari o amb altres bandes. Per
cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15 de
juliol del 2000.
Robert John – Sad eyes 1970
De l’any 1970 es aquesta peça que escoltarem ara
a carrec de Robert John. De nom complet Robert John Pedrick Jr, aquest cantant
nord-americà va néixer al gener de l’any 1946 a Brooklyn, New York, al 1979 va
aconseguir posar aquesta cançó publicada en single l'abril del mateix any en el
primer lloc del Billboard, ja al mes de maig, romanent 4 setmanes en aquesta
posició i aconseguint el Disc d'Or per les seves vendes. La producció va ser de
George Tobin i Mike Piccirillo. Aquest “Ulls tristos” seria versionat per Bruce
Springsteen, incloent-lo en un Box-Set recopilatori que va editar l’any 1990.
També va ser versionada per Enrique Iglesias. Robert John havia estat 
cantant
del grup Bobby & the Consoles l'any 1963, aconseguint un petit èxit amb el
tema "My Jelly Bean" si bé en aquell moment s’el coneixia com a Bobby
Pedrosa i havia començat amb 12 anys aconseguint posar en les llistes la cançó
"White Bucks and Saddle Shoes", escrita per Doc Pomus i Mort Shuman.
També va formar part del grup de Herb Alpert i els seus Tijuana Brass, de 1970 a 1971 i en deixar-los
es va llançar en solitari aconseguint un gran èxit amb la seva versió, de 1971,
del tema dels The Tokens "The lion Sleeps tonight" que va superar el
milió de discos venuts i va ser Disc d'Or el 15 de març 1972.
Simple Red – If you don’t know me by now 1996
Anirem ara cap a Anglaterra i escoltarem aquesta
extraordinària balada, un altre "peaso cansión" que compartirme a Un
Toc de Rock avui. És tracta d’una bona versió del gran èxit del grup de color
Harold Melvin & The Blue Notes que va realitzar el grup britànic Simple Red
l’any 1996 i tot i que era inédita, es va incloure en el seu CD "Greatest
Hits". Simple Red es van crear l’any 1984 i va ser una idea del cantant
Mick Hucknall (a la foto), de veritable nom Michael James Hucknall, nascut el 8 de juny de 1960 a Manchester, que va
comptar amb tres ex membres de The Durutti Column: Tony Bowers al baix, Chris
Joyce a la bateria i Tim Kellett al teclat, a més de Sylvan Richardson a la
guitarra i 
Fritz McIntyre als sintetitzadors. Simple Red van estar en actiu
fins a l’any 2010, de fet es van acomiadar el 19 de desembre de 2010 amb un
concert al O2 Arena a Londres. Val a dir que els Simple Red han arribat a
vendre més de 50 milions de discos a tot el món. En aquest tema que escoltem
ara van col·laborar un munt de músics i als cors trobàvem a Dee Johnson, Sarah
Brown, Stephanie Spruell i Janette Sewell, va ser produït per Stewart Levine.
Al Green – How can you mend a broken heart 1972
Escoltarem ara a Al Green i la que possiblement
sigui la seva millor cançó i la van recuperar a la banda sonora de "El
llibre d'Eli", film protagonitzat per Denzel Washington i Gary Oldman i
que es va estrenar l'any 2010. Albert Greene va néixer el 13 d'abril de 1946 a Forrest City,
Arkansas. Va començar l’any 1964 en el grup Creations que van passar a ser Al
Green and the Soul Mates i posant un dels seus temes en el Top-40. L’any 1969
Al Green va iniciar la seva carrera com a solista. Aquest tema que sona ara a
Un Toc de Rock "Com pots reparar un cor trencat?", es trobava en el
LP "Let's Stay Together" que Al Green va editar l’any 1972 i es
tracta d’una composició dels germans Barry i Robin Gibb que també la van
incloure en l'àlbum dels The Bee Gees "Trafalgar", de 1971. Tornant a
Al Green us explicaré una anècdota completament real i documentada. El 18
d'octubre de 1974, Mary Woodson, dona amb la que Al tenia un ambolic, li va
demanar que es casessin i ell va refusar la proposta, de fet ella ja estava
casada i ambdós es dedicaven a adornar-li el cap al marit. La dona al sentirse
rebutjada, 
es va acostar al cantant mentre ell es banyava i li va llançar una
olla amb sèmola bullin a sobre. Al Green va ser hospitalitzat amb cremades de
tercer grau en el seu estómac, dors i braços. Ella es va tancar en una
habitació a la casa d'Al Green a Memphis, va escriure una nota i es va suïcidar
amb un revòlver pertanyent al cantant. Al sempre va creure que allò havia estat
un senyal de Déu i es va ordenar com a reverend del Full Gospel Tabernacle,
l’any 1976, una de aquestes esglesias que surten als Estats Units com a bulets,
encara que va continuar gravant, però veient també com les vendes dels seus
discos baixaven, rebent crítiques negatives dels comentaristes musicals.
Després, Al Green va comprar una església a Memphis, per poder exercir com a
pastor a causa de la negativa de diversos membres de l'església protestant a
acceptar-lo. Conseqüentment, la religió va passar a ser el més important per Al
Green, encara que sense abandonar la música.
Slade – My oh my 1983
Acabarem per avui Un Toc de Rock i us porto un
grup que són tota una llegenda a Anglaterra. Els Slade van ser un grup britànic
que representaven la part més heavy del glam dels 70 i 80 o potser seria millor
dir que van ser la part més glam del heavy d'aquells anys. Slade es van formar
a Birmingham, l’any 1966. Una dada anecdòtica d'ells és que en els títols de
les seves cançons gairebé sempre hi ha faltes d'ortografia, no se si perquè
casualment va succeir així en el seu primer disc i els va agradar o ho van fer
expressament des del principi. La veritat es que jo aposto per el primer
raonament. El grup Slade van ser una banda plena de glamour que sempre vestien
de forma molt 
estrafolària i llamativa, l’integraven els músics Noddy Holder,
Dave Hill, Jimmy Lea i Don Powell. Curiosament i malgrat el seu èxit
internacional, mai van arribar a ser estrelles del mercat americà, però van
influir i molt en grups com Kiss. El tema que escoltem avui per acabar el
programa s'allunya del seu so rítmic, contundent i pesat al que ens tenen
acostumats, és un "peaso cansión" que estava recollida en el seu
àlbum "The Amazing Kamikaze Syndrome" que Slade van publicar l’any
1983, quan ja començava el seu declivi i va aconseguir la segona posició en les
llistes angleses. Va ser tota una alenada d'aire fresc en la seva carrera. La
veritat és que us recomano veure els vídeos de Slade, alucinareu. Vestien amb
robes estrafolàries i de colors super vistosos, botes d'altes plataformes,
tocats cridaners alguns d'ells... En fi, en directe els Slade, un dels millors
grups del glam-rock de la història, eren tot un espectacle i musicalment tota
una canya.
La frase d'avui és del periodista i escriptor
uruguaià Eduardo Galeano, considerat com un dels més destacats escriptors de la
literatura llatinoamericana que va dir
“Els miralls et reflecteixen i reflecteixen la
realitat
encara que aquesta no ens agradi”
Conclou per avui Un Toc de Rock i ara us quedareu
en companyía de totes les emissores per les que m’escoltes dues vegades per
setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i
ara baixo la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
